20 de abril de 2019
20.04.2019

La mediterrània ens fa por

20.04.2019 | 00:09

França té moltes pors: entre elles la del francès de color, o simplement moreno, amb accent àrab o de raval i que mai ha estat acceptat. Com mai han estat acceptats els pobles del seu territori –però aquests, sotmesos al terror de no poder ascendir socialment si eren que són, ja no són cap problema: els catalans, els bascos, els occitans, els corsos, els bretons, els alsacians, els flamencs... ara només són un «accent» dins la República, i les seves cuines subsumides, sense cap mena de respecte, dintre del que se'n diu «cuina francesa» –autoconsiderada l'única cuina digna d'aquest nom, la millor del món, la referència. Però els grans valors que descansava la cuina francesa –una cuina nòrdica basada en la mantega i la crema de llet, en l'excessiu protagonisme de la transformació dels aliments i de les salses i fons, ni que fos passada per la Nouvelle Cuisine –ha caigut en el descrèdit. No solament han emergit altres cuines, de la xinesa a la japonesa, sinó , sobretot, un valor abans desconegut (i fins menyspreat): la cuina mediterrània. Els francesos comproven amb desfici i por que la referència mundial ja no és un cuiner gal, sinó un Ferran Adrià. O que els mateixos cuiners, sobretot si procedeixen del territori occità, abans sotmès al menyspreu de tot allò que fa pudor d'all, ara reivindiquen les seves arrels. Heus aquí el que diu Alain Ducasse, el gran cuiner de referència, després de passar per París o Mònaco: «Globalment ens orientem cap a una cuina més mediterrània, més sana, més perfumada i també més dietètica». I a continuació afegeix que no fa cuina francesa, sinó cuina mediterrània: és a dir, cuina valenciana, balear, catalana, grega, turca o italiana.

Dit això, i reconeixent els demèrits i també els grans mèrits de la cuina francesa –que ha estat, per definició, la cuina professional occidental–, tampoc no hem de caure en el costat contrari: en la veneració beneita i acrítica d'una suposada cuina mediterrània de targeta postal: a l'estil, per exemple, de la que ofereixen molts restaurants, mostres i promocions turístiques que s'enganxen a aquest eslògan d'èxit per no parlar de cuina catalana o de cuina de l'arc mediterrani, o, si voleu, dels Països Catalans. I, encara pitjor: n'hi ha que parlen de «dieta mediterrània», un autèntic «mite biomèdic» que ratlla el risible i l'estafa: la mateixa Generalitat de Catalunya s'hi ha apuntat, des de Turisme o des d'Agricultura, i així ens van les coses.

L' Enric Herce i un servidor ho demostrem al llibre Odissea Mediterrània: no existeix aquesta dieta, però sí una cuina magnífica i una convivialitat pròpia d'aquest mar ara tràgic, i que hauria de ser solidari. No hauríem de tenir por del Mediterrani, sinó fer-lo més humà.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Més informació