Si antigament la dreta advertia els seus votants que els rojos els traurien les vaques i les finques, ara és l'esquerra la que alerta la clientela que els del bàndol de davant els deixaran sense pensions. Aquí sempre ens estan prenent alguna cosa; encara que de moment i per fortuna no s'hagin concretat tan greus amenaces.

El de les pagues de vellesa és més creïble que això de les vaques, això sí. Governi qui governi, haurà d'afrontar la jubilació dels nens del baby boom, que ja van per la seixantena o més i podrien provocar una altra explosió (l' old boom?) Que faci saltar pels aires la caixa de la Seguretat Social.

Enfrontats a la situació, els governs no han tingut millor idea d'ajornar l'edat de retir fins als 67 anys, amb el propòsit que la gent cotitzi més i cobri menys. Sembla una mesura lògica, si bé xoca amb la realitat d'un mercat laboral com el d'Espanya, que expulsa als majors de 50 i posa serioses traves als xavals a la recerca de la primera feina. Vol la paradoxa que als joves se'ls exigeixi experiència per ser contractats i als madurs amb coneixement acumulat se'ls demani que siguin joves. No cal buscar més explicacions a les elevadíssimes taxes d'atur del país.

El panorama no pot ser més fosc, però, tot i així, els jubilats temorosos de perdre la pensió compten a favor seu amb la basa que són molts. Vuit milions i mig de pensionistes (i pujant) representen una massa de votants que cap govern pot ignorar.

Hi ha, en efecte, més jubilats que pencaires en alguns pobles de l'Espanya buida; però tampoc és segur que aquests detalls aritmètics vagin a comprometre el pagament dels subsidis de vellesa. Si més no sigui per raons cruament biològiques, la legió de pensionistes no para de patir baixes a les seves files, per nodrides que aquestes siguin.

Encara que aquest país sigui el segon del món en matèria de longevitat, no és menys cert que l'expectativa de vida després de l'edat establerta per la jubilació no supera les dues dècades de mitjana. Dit d'una altra manera, el simple pas dels anys anirà reduint inevitablement el nombre de perceptors de pensions, de manera que tocaran a més els que per llavors es jubilin i hagin de repartir els fons de la Seguretat Social.

També és veritat que, arribat aquest moment, quedarà molt poca gent en edat de treballar, donada l'escassa producció de nadons que caracteritza aquest país. Estrany serà, però, que no ens arreglem amb la importació de treballadors estrangers, tal com ha succeït amb altres nacions més pròsperes que aquesta.

Ni tan sols caldrà que ens apurin, com ha fet el ministre d'Economia del Japó, Taro Aso, a retreure als seus pensionistes que triguin tant a morir-se. El jerarca nipó no va fer altra cosa que assumir -de manera més descarnada- les recomanacions del Fons Monetari Internacional. En un informe difós anys enrere, l'FMI alertava ja sobre el «risc» que els estats no puguin fer front a les pensions si els seus súbdits s'entesten a morir més tard del que és convenient.

No sembla que siguin necessàries mesures tan dràstiques com l'establiment d'una edat màxima de defunció per equilibrar els ingressos i els pagaments de la caixa de pensions. Al final, el temps acaba per solucionar-ho tot. I mentrestant, vuit milions i mig de votants seguiran pesant molt.