21 de abril de 2019
21.04.2019

Control extractiu de l'economia

21.04.2019 | 06:00

L economia extractiva espanyola fa possible que grans empreses abusin de la seva influència al BOE per obtenir regulacions favorables als seus interessos. Així, les grans empreses tenen força en els partits principals del país (PP, PSOE i Cs a Espanya, PSC i CiU abans a Catalunya).
Aquests partits controlen el Govern i el Parlament de forma que les lleis es poden regular a benefici seu. Alhora, amb el judici al procés hem pogut constatar que també controlen el poder judicial pel fet que els membres del CGPJ i els del Tribunal Constitucional són proposats pels partits. És el CGPJ qui nombra els membres del Tribunal Suprem i de l'Audiència Nacional. Cal afegir a tot això el control dels mitjans de comunicació que s'exerceix a través de l'accionariat o del deute que controlen els bancs. Per tant, esdevé una evidència que la democràcia espanyola té importants mancances atribuïbles al control que exerceixen les grans empreses sobre tots els poders i contrapoders. La pregunta és, per què això ha estat possible, quins altres interessos hi ha darrere aquesta deriva tan descarada?
Passaré revista a alguns exemples que demostren aquest progressiu control. El primer és el canvi tarifari elèctric que va fer el govern del PP el 2012. El consum d'electricitat anava baixant des de l'any 2009, amenaçant els ingressos de les companyies elèctriques. De cop, el 2012 el Govern del PP va decidir canviar la tarifa elèctrica, apujant la part fixa de la factura i abaixant la part variable d'energia. Així, la factura va passar a ser menys sensible al consum i més constant en els ingressos fixes. El resultat va ser la penalització del petit consumidor i de l'estacional (hotels, càmpings, pagesos), i un augment en els ingressos i beneficis de les elèctriques que no van caure en tot el període de crisi. El sector elèctric va ser l'únic de la borsa que no va veure reduït els seus beneficis per la crisi. És clar: mentre que els salaris van caure un 8% en termes reals, el preu de l'electricitat va pujar un 28%, cosa que vaig resumir aquells anys afirmant que la crisi de les elèctriques l'havíem pagat els consumidors.
Un altre exemple és el de la morositat de les grans empreses. Sabeu que les grans empreses agafen grans projectes (de construcció i de serveis) que subcontracten a petites empreses. Doncs bé, la llei contra la morositat preveu que el període de pagament ha de ser de 60 dies per les empreses i de 30 dies per les administracions. El cas és que el període mig de pagament de les empreses en els primers mesos de 2019 continua essent de 81 dies i la del sector públic de 68 dies. Una trampa que fan les grans empreses per complir el període de pagament és el d'emetre un confirming just quan s'acaba el període de 60 dies. El confirming és una figura per la qual un banc es compromet a pagar aquell document al final d'una data determinada a canvi d'un tipus d'interès i d'una comissió d'apertura. Així, si una gran empresa ha de pagar una factura de 100.000 €, al cap de 57 dies (abans dels 60) dona un confirming a l'empresa que ha emès la factura per cobrar 5 mesos després, per exemple. Si la factura es va emetre el 20 de febrer i s'havia de cobrar avui 21 d'abril, dijous ens haurien donat un confirming per cobrar el 18 de setembre. El tipus d'interès l'ha negociat la gran empresa, suposem a un 2,73% amb una comissió del 0,5%. Així, si la factura es vol cobrar anticipadament avui ens cobraran 1.152,24 € més 500 € de comissió, cobrant finalment 98.348 €, que significa un 4,02% TAE. Però si volem guardar el confirming al calaix i cobrar-lo al venciment ens cobraran els 3 dies d'avançament amb un interès de 22,74 € més els 500 € de comissió. Llavors l'interès haurà sigut del 87,56% TAE. El parlament espanyol es resisteix a penalitzar les males pràctiques i les trampes que fan les grans empreses per amagar la morositat amb la qual treballen, perjudicant enormement el creixement de les pimes.
Una cosa semblant passa amb la connexió a dades. A Espanya la connexió mòbil amb 1.000 minuts i 10 GB costa mensualment 37 € de mitjana, mentre que a Irlanda i a Finlàndia costa 25 €, a Gran Bretanya 24 €, a Itàlia i a França 23 € i a Dinamarca 19 €. És un exemple de manca de competència en el sector que perjudica el petit consumidor.
Però el cas més alliçonador sobre el control extractiu el va donar la sentència del Tribunal Suprem sobre qui havia de pagar l'impost de les hipoteques. Primer el TS va fallar a favor dels consumidors i 20 dies més tard, davant l'alarma del sector financer, va fallar a favor dels bancs, deixant en entredit la independència judicial. És en aquest moment quan un s'adona que el principal problema que té el país rau en l'elecció dels magistrats de les últimes instàncies de la justícia. Si bé els magistrats de totes les capes ordinàries de la justícia es nomenen per meritocràcia, les places de les últimes instàncies són nomenades a través de direccions polítiques. Això es va fer així junt amb l'aforament dels parlamentaris per evitar que un jutge pugui encausar fàcilment un polític. Si els jutges d'última instància són propers al sistema i els aforats només poden ser jutjats per aquests jutges, el tema està controlat. Però qui realment exerceix aquest control són les grans empreses i les elits funcionarials del país, frenant qualsevol modernització de l'economia i exercint una força centrípeta dels recursos del país cap a Madrid, on viuen ells.
Desmuntar el control judicial per polítics provocant que l'elecció es faci per votació de tots els jutges esdevé la tasca més important en la política actual.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook