Hi ha una història oculta de la destrucció que obeeix a una constant de l'ésser humà: Savonarola a la Florència renaixentista i els monjos iconoclastes a l'antiga Bizanci, per cenyir-nos al passat. I, si no volem sortir del marc religiós d'aquest últim mig segle, el furor de milers i milers de sacerdots en contra de l'Vetus Ordo -la Missa Tridentina resada en llatí- després del Concili Vaticà II. O la destrucció, a mans de l'islamisme radical, dels Budes de Bamiyan o del temple de Baal -signe d'un antic politeisme- a Palmira. Els déus molesten perquè reflecteixen el contingut d'una fe que es considera hostil al credo dominant i que es vol reduir al silenci. La llibertat molesta perquè la realitat resulta inquietant i perillosa per a les mentalitats fanàtiques. Que una variant especialment puritana de la -d'altra banda necessària- correcció política es vagi imposant a les nostres societats és més que una obvietat palpable. Es tracta d'una temptació recur­rent a la qual no ha de ser aliena la vocació de domini pròpia de l'ésser humà. «La recerca de la perfecció -va escriure fa diverses dècades el filòsof anglès Michael Oakeshott- a través de la distància més curta és una activitat impia alhora que inevitable en la vida humana. Per a una societat el càstig és un caos d'ideals en conflicte, el trastorn de la vida en comú, i la recompensa és el renom que s'associa a una bogeria monumental».

Un col·legi de Barcelona ha decidit esporgar el 30% de la seva biblioteca infantil -l'etapa que va dels tres als sis anys- pel seu suposat contingut sexista. Els contes clàssics dels germans Grimm o de Charles Perrault responen a patrons morals que difícilment casen amb la ideologia de gènere, la qual, un cop radicalitzada, actua com una inquisició assenyalant què es pot llegir i què no. Per descomptat que fan malament, perquè la intransigència doctrinal sol provocar efectes reactius, a més de comprometre la vida en comú, segons assenyalava Oakeshott. S'entén, però, que els censors es preocupin pels efectes morals de la lectura dels clàssics, perquè la sensibilitat que construeixen -les veritats íntimes a què apel·len- enriqueix la nostra mirada sobre el món d'una forma més penetrant que qualsevol ideologia. Els contes de fades -com recordava Chesterton- ens parlen d'una societat que ha perdut el seny, però en la qual subsisteix l'esperança, reflectida en el valor i la confiança que mostra l'heroi. Són senzillament històries d'amor que suggereixen el poder últim de la bondat, enfront de la lògica cruel i despietada de l'home.

El desig de destruir la riquesa del nostre passat, de silenciar allò que il·lumina les nostres ombres de vegades de forma pertorbadora, trasllueix la por inherent al puritanisme. Es diria que es tracta d'una forma de neurosi com qualsevol altra. El malestar crònic induït per la por, l'ansietat que provoca la manca d'ancoratges i la incertesa davant el futur alimenten una rigidesa moral cada vegada més gran. La literatura i l'art són una cosa molt més complexa que el que marca el tall d'una comissió d'ideòlegs, siguin pares, mestres o pedagogs. Enriquir la realitat poc té a veure amb la negació del passat, encara que en ell abundin els errors de la mateixa manera que succeeix en la nostra època. Tornar a aquest temps en què es cremaven els llibres té molt més a veure amb la bogeria de la raó que amb la raó mateixa.