Salten idees ultramuntanes del Papa de Roma. Diable. No forma part dels super-herois ni del món del còmic. Déu li parla. Des que hi ha món, l'infern és un patiment de llarga durada. Concepte exquisit i en el qual guanya el sofriment etern. Eutanàsia, no. S'ha de patir. Hi va haver una dia que la inquisició cremava llibres i persones en nom de Déu. Hi va haver una altra època, la de Darwin, que va canviar el fanatisme. L'espècie dominant vol escarmentar als infidels i als inferiors. El Papa, se'l veu vençut, parla en contra dels homosexuals -raros. La mentida de les espècies superiors que, seguint la llei del poder, vestits com sinistres sectaris s'atreveixen a parlar de moral. La culpa ha estat de Satanàs. Tothom sap que Satanàs és català. És de Tamariu. Dos parenostres i a córrer. La mentida és una qüestió subjectiva. L'evolució de les espècies, algú ho va esmentar, es definia en tres puntals: menjar, copular i riure. De cop al bot, van sorgir els primats endiumenjats i decidits a dominar el món i, llavors, es van aclarir les «desviacions» d'una tribu que, cada dia més, demanava ordre. L'infern no és una qüestió de mones, l'infern és un concepte cristià. Una de les millors idees que ha bastit aquesta religió -pederàstia a banda. L'infern és feixisme. L'infern demana perdre llibertats i assumir que un polític ha de dictaminar la vida de la gent. L'infern es admetre que les dones formen part d'un pla superior -parir i prou-, que han de seguir i perdre el que han conquerit des de finals del segle vint. L'infern a la terra passa per assumir el feixisme com un fet normal. La realitat només és una: a Espanya no hi ha dreta, tot és feixisme. Una serp amb moltes escates.