21 de abril de 2019
21.04.2019
Diari de Girona

Maneres d'entendre el foc

21.04.2019 | 06:00
Maneres d'entendre el foc

La humanitat no és una sopa homogènia, més aviat retira a minestra barrejada, però se la considera com una sola cosa quan es tracta d'admirar les obres d'art i les fites. Per això diem que la humanitat va fer les piràmides, va posar un peu a la Lluna i es va inventar la Cocacola. Enllà que aquestes epopeies les duguessin a terme un grapat de persones, i prou, la sensació és que vam ser i en som tots, els autors. Fem part d'una espècie rutilant.
Els assoliments humans (científics, arquitectònics), els invents (la roda, la Playstation), les alçàries del pensament filosòfic, el conjunt és patrimoni de tothom. Més encara si es tracta d'edificis i de cosins d'edificis –escultures, preses, ponts, mausoleus. La construcció faraònica ens embadaleix. Si és antiga, propina. Tant li fa que s'aguanti a base de restauracions, simulacres i pegats. És igual si es troba a l'altra punta del món. Una construcció antiga ens enorgulleix. Ens escalfa la sensació de pertinença a una gran família. L'aqüeducte romà. La mesquita sumptuosa. El tumult maia. Els caparrots de l'illa de Pasqua. Hem perpetrat aquestes mostres d'enginy i de magnificència.
L'antiguitat d'un edifici, el seu vernís ritual, la pàtina artística i turística que tingui, aquestes coses han fet de Notre-Dame una construcció singular, estimada i, per culpa de l'incendi proppassat, plorada. Es veien les primeres flames i les xarxes socials es van omplir de gent que posava el crit al cel. Més d'un deia que el foc no només devorava fusta, ferro i vidre, sinó que cremava una mica dins de cadascú. Un senyor de Burgos estava tan trasbalsat, que donava gràcies a Déu per no haver mort en l'incendi –perquè havia estat a París l'any 2015 i, és clar, l'hi havia anat d'un pèl.
Costa d'acceptar que un incendi pugui destruir obres humanes de gran calibre. La rapidesa indiferent de les flames no és mai proporcional a l'esforç que calgué per aixecar l'edifici icònic. El foc frustra. Però aquesta només és una manera d'entendre'l. Bé que badàvem boca amb les fogueres de Sant Joan. O bé que les falles del País Valencià encomanen aquell punt d'alegria enjogassada, de veure com el foc aniquila una obra d'art.
Mentre no hi hagi víctimes, una manera d'entendre el foc (el gran foc) és tot meravellant-se'n. Esperar que s'esfondri la teulada, que el gratacels es doblegui, és emocionant. El ferro fos que goteja, el fustam que cedeix, les flames surten per les finestres i llepen la façana, amunt, esverades. Quin espectacle tan extraordinari. Esperar a veure qui guanya la batalla. I no cal ser un iconoclasta per fimbrar. Perquè s'ha de reconèixer que el foc també alliçona. Després de guardar els manuscrits durant centúries, un simple incendi a la gran biblioteca els esborra del mapa. Tot allò que no estigués copiat (fotografiat), no es podrà veure mai més. Un foc, a més a més, que no distingeix entre una catedral gòtica i una favela a Rio de Janeiro.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook