La campanya electoral

L'última setmana de febrer vaig acabar, per motius que ara no venen al cas, al despatx del principal estratega de campanya de La Moncloa. Despatx ampli i ben ordenat, pocs papers. I una pissarra de la de fer esquemes amb una gran frase: «Una Setmana Santa per decidir el vot». I així ha estat l'elecció. Una campanya electoral amb Setmana Santa pel mig, temps que s'ha convertit en el veritable dia de reflexió. Més temps per a les converses familiars, més posada en comú de punts de vista, maduració del vot indecís.

Serà una setmana de campanya efectiva, esperin el final, amb dos debats televisius. I un diumenge electoral on s'haurà de veure el comportament electoral en les circumscripcions petites. Si el vot de dreta i extrema dreta es continua fragmentant en tres, la dreta espanyolista perdrà molts diputats i l'opció de sumar.

Però en l'ultima setmana també es prendran decisions estratègiques de suma de vot útil. Andalusia va ser un resultat imprevist per a quasi tothom, menys per l'enquestador Narciso Michavilla, el nas electoral més fi.

El vot pensat en termes d'utilitat

Hi havia un temps que les campanyes electorals eren un tràmit on el més important era no cometre errors per confirmar el vot ja decidit. Ara, molt de vot es decideix durant la campanya i en la seva recta final. Fins avui, ha estat una campanya sense temes substancials de fons. Dir que el dilema sobre un debat o dos de televisió desgasta les opcions d'un candidat és d'un egocentrisme del complex mediàtic molt desmesurat.

Ara mateix, hi ha motius per a la preocupació en el camp de l'agricultura i les exportacions, però ningu en parla. Ni hi ha ­hagut cap debat sectorial sobre economia. Aquestes eleccions són com l'ajustament «ciutadà» del cúmul de decisions que a ­alguns van plaure i a altres no. I es votarà com a vàlvula de resposta democràtica a la seqüència: moció de censura, diàleg amb el Govern català, reacció espanyolista i resultats a Andalusia, presentació del projecte de pressupostos generals de l'Estat, esmenes a la totalitat i caiguda -insensata- del Govern per la suma dels vots de l'independentisme català amb el PP i Ciutadans.

Ara vindrà el correctiu. Uns buscaran un bloc de majoria absoluta de dretes amb la promesa terrorífica de més article 155 de la Constitució espanyola i els altres intentaran una equació en la que els partits polítics catalans amb grup propi no formin part de l'equació definitiva de la governabilitat, vista l'experiència recent. També es decidirà vot per aquest criteri.

Ucraïna

Eleccions presidencials a Ucraïna. El còmic Zelenskyi té a tocar ser el nou president del país derrotant l'actual mandatari Poroxenco. He dedicat dos anys a ser coponent -juntament amb el diputat alemany Axel Fisher- d'Ucraïna al Consell d'Europa. He viscut el Maidan, he viscut la guer­ra de Donetsk, he viscut l'annexió de Crimea, m'he entrevistat amb un gran nombre de responsables polítics, començant pel president sortint i el seu predecessor.

Ucraïna és, desgraciadament, un país moralment desfet. Un camp de batalla geopolítica entre Occident i Rússia que ha acabat per esqueixar el país.

En els temps del president Ieltsin es va acordar que l'OTAN només faria frontera amb Rússia en les tres repúbliques bàltiques. Però l'acord es va trencar per part d'una administració nord-americana republicana -Bush fill- que volia temptejar els límits de la resistència russa.

Un cúmul de promeses incomplertes

Primer va ser la guerra del vuit del vuit del 2008, quan tropes russes van ocupar Osètia del Sud i Abjazia. No hi va haver una resposta inequívoca en aquell moment. Tal vegada perquè el president de Georgia, Shakhasvilli, no era del tot fiable. Va arribar el Maidan de febrer de 2004. Era allí, enmig del fred més extrem. Recordo com els homes del control de so de l'escenari situat al bell mig de la plaça més gran de Kíev parlaven amb un anglès de fort accent nord-americà. Massa ràpidament es va aplaudir una altra revolució de «colors» que tenia un patrocini molt destacat dels Estats Units.

El proper mes de maig farà deu anys de la conferència de Vilnius que havia d'aprovar el gran programa del partenariat occidental de la Unió Europea. Allí van començar les tensions: aixecament de visats, associació de lliure comerç i fins i tot van deixar que Ucraïna i Georgia presentessin la seva candidatura per ser futurs membres de l'OTAN. Era qüestió de temps que Rússia reaccionés. I ho va fer.

Un territori exhaust

Recordo una visita a Donetsk el febrer de 2014, amb una plaça plena de milers de ciutadans amb banderes russes concentrades en la plaça principal, amb una estàtua de Lenin de dimensions gegantines. Un mes després va ser l'annexió de Crimea, el referèndum atropellat, i el començament de la guerra del Donbas.

Occident, a poc a poc, va anar deixant literalment tirats als seus socis del partenariat oriental. En part perquè no feien les reformes que havien promès, en part perquè Rússia havia marcat els límits d'un retorn a la guerra freda i Obama va tenir més seny que Bush fill. Amb Trump tot va ser ja diferent: aïllacionisme i una complicitat mai del tot provada entre Rússia i el seu equip de campanya.

En les meves visites a Ucraïna veia coses increïbles. Per exemple, s'havia de nomenar un nou Fiscal General de l'Estat. Ens vam trobar el portaveu de la majoria parlamentària del Bloc Poroxenco com a nou fiscal general de l'Estat. I no tenia formació juridica! Però l'ambaixada dels Estats Units beneïa aquelles «reformes».

A poc a poc, el desengany de la societat ucraïnesa es va anar fent més gran i més gran. El ministre d'Afers exteriors Klint era un dels homes mes seriosos que he conegut. Parla alemany i rebia sovint trucades al seu mòbil de la canceller Merkel. Algun cop estava amb ell quan rebia les trucades.

Milions d'ucraïnesos han agafat el camí de l'exili econòmic. En trobareu a Polònia i a Itàlia, de manera molt preponderant. El país ha quedat tan desagnat que es disposa a votar un còmic per president. A finals d'octubre farà una escombrada dels actuals partits parlamentaris. Allí hi he vist alguna de la gent més neuròtica dedicada a la política. Allí m'han regalat màscares de gas per un «atac imminent» dels russos i allí han intentat, sense èxit, que anés pel carrer amb una armilla antivales. Recordo el primer cop que vaig ser a Kíev, en unes vacances d'estiu familiars. Tenia catorze anys i encara visitàvem una república de la Unió Soviètica.