Un vespre d'abril de 1985, Jaume Font i jo vam cosir a preguntes al president del RACC, Sebastià Salvadó. Feia poques setmanes que ocupava el càrrec. S'intuïa ja que l'entitat automobilística havia desistit de construir el circuit de fórmula-1 a Caldes de Malavella i apostava per Montmeló, com així va ser. Nosaltres defensàvem el territori i la tradició automobilística gironina. Ell, els interessos del seu club. Vist en perspectiva, segurament el RACC va encertar en la decisió encara que fos a costa de la pèrdua d'un gran negoci per a les comarques gironines. Molts anys més tard, vaig retrobar-me amb Sebastià Salvadó i recordava perfectament aquella roda de premsa. Jaume Font i jo havíem fet de periodistes incisius sense deixar-lo respirar. Ell havia aguantat el ruixat contestant sempre amb l'elegància que el caracteritzava. Una roda de premsa com aquella avui seria gairebé inimaginable. Aleshores els periodistes encara preguntàvem sense pèls a la llengua i els interlocutors responien sense traves.

Amb la mort aquesta setmana de Sebastià Salvadó, Catalunya ha perdut un dels últims representants d'allò que abans s'anomenava societat civil i que, amb el pas dels temps, ha derivat cap a una societat receptora de subvencions i submisa al poder. Sebastià Salvadó, en canvi, va professionalitzar una entitat com el RACC perquè fos autosuficient amb els seus recursos, va impulsar el circuit de Montmeló, va promoure infinitat de pilots de motos i de cotxes i va ser un dels pioners en millorar la mobilitat d'aquest país proposant constantment als governs mesures en favor de la seguretat viària com, per exemple, el carnet per punts. No va practicar la submissió al poder polític, ni va deixar que la política contaminés el RACC; més aviat se l'escoltava amb respecte. I, com tota persona de talent, es va rodejar d'excel·lents professionals com Josep Mateu, actual president del RACC, a qui va fer director general per transformar un club d'amics en una entitat envejable. Per tot això, i per molt més, m'ha sorprès, si és que encara em puc sorprendre, que la seva mort hagi passat gairebé desapercebuda, sobretot en els estaments oficials. Com si avui dia fos més meritori pronunciar un exabrupte o enarborar una bandera que construir una gran societat, com el RACC. Potser millor així que l'obscè aprofitament que alguns membres del Govern han fet de la mort de Neus Català.