Vaig notar que no estava per a festes quan vaig saber de les flames a Notre-Dame, d'on guardo records, i vaig pensar que les catedrals gòtiques aguanten guerres, diluvis, huracans, terratrèmols, incendis, restauracions.

No és que no m'importés el foc, que no sentís el perill ni lamentés les pèrdues en art d'un valor que no té sentit calcular, és que encara no s'havia doblat l'agulla del segle XIX i ja semblava que no quedava en peu ni la primera pedra de 1163.

Amb la simple visió del plomall de fum, el que estava cremant no era la coberta d'una arquitectura bella i potent que vol representar que és la casa de Déu sinó el símbol de la cultura europea, de la Unió Europea, de tots, de cada un. Sota la suggestió de tota aquesta càrrega simbòlica vaig començar a ensumar cremat el voltant, snif, snif, a pèl cremat, collons, collons, collons. Però el que deia el meu cap era que les catedrals gòtiques tenen mal caure, que tendeixen a romandre dempeus, tot i que aspirin a assolir, imitar i contenir el cel.

El meu problema no era l'incendi. Era el relat. Sé que, al principi, la informació sempre és escassa i que el que crema, sufoca. El meu problema a la tarda del 15 d'abril era que no tenia temps per acostar-me a l'espectacle i la pressa produeix insensibilitat. No tenia el cos per a una festa informativa jo, que he participat en tantes com qualsevol (encara que no com el que més).

Ara, que tant es debat quina informació ha de ser de pagament i quina no, hagués donat una mica per tenir només les dades a disposició i la previsió raonable d'un expert parsimoniós. La festa informativa de retransmetre un incendi com un funeral al descans de la final de la Champions la donaria gratis perquè el simbolisme és publicitat.