Imperatius del calendari (i dels càlculs polítics) han fet coincidir la Setmana Santa amb la campanya de les eleccions generals i el 80è aniversari de la proclamació de la Segona República. Alguns maliciosos havien anticipat que aquesta circumstància serviria per sembrar zitzània encara més en una confrontació que ja s'intuïa molt bronca però els estrategs dels partits no semblen haver avaluat com de beneficiós per a la seva causa era encendre ara la polèmica sobre la conveniència de canviar la forma de l'Estat. I llevat de Podem, cap altra formació es va mostrar partidària en els seus mítings de substituir la monarquia borbònica que ens va llegar el general Franco per una hipotètica Tercera República, ja que la Segona va durar uns escassos cinc anys fins que, mirin vostès per on, el mateix general es va rebel·lar contra ella i la va derrotar militarment després d'una sagnant Guerra Civil. (Reitero aquestes coses arxisabudes perquè encara em sembla una enormitat, en enunciar-les, que el general Franco hagi pogut imposar la seva voluntat a milions de ciutadans espanyols durant tants anys, i el que és pitjor encara, ho segueixi fent post mortem com acredita el contenciós sobre el trasllat de les seves restes des de l'anomenat Valle de los Caídos fins a una altra tomba de dimensions menys faraòniques).

Així doncs, la commemoració republicana va ser discreta i de caràcter minoritari. I ni tan sols va fregar la solemnitat a Catalunya perquè allà els partits que pretenen la conversió automàtica d'una comunitat autònoma espanyola en un Estat independent sota la forma de República només volen aquest tractament per a les actuals quatre províncies catalanes però no per a la resta de l'Estat espanyol, que continuaria sent una monarquia. La inclusió d'aquest vidriós assumpte en una campanya electoral de la qual, segons els experts, ha de sortir obligadament un Govern de coalició, no ens cap el menor dubte que elevaria notablement l'emoció davant la incertesa del resultat, encara que a risc de posar en risc l'estabilitat del sistema imperant. Entre altres coses perquè l'alternativa entre monarquia i república desborda el plantejament tradicional d'esquerra versus dreta.

Hi ha partits com el PSOE, de tradició històrica inequívocament republicana, que, des de la Transició, s'han sentit molt còmodes encapçalant un govern monàrquic. I per contrast, amplis sectors del nacionalisme català i basc de dretes que són partidaris d'una república. Sense oblidar-nos, és clar, del «borboneig» cordial i cortesà que va desplegar Carrillo amb el rei Joan Carles. Ni especular amb els residus del falangisme republicà que puguin existir encara en aquest totum revolutun de Vox. Un cop aclarit aquest perill, l'interès de la present campanya electoral se centra fonamentalment a esbrinar si el conglomerat de dretes (PP, Podem, Vox i perifèrics solts) té capacitat per imposar-se en les urnes al conglomerat d'esquerres (PSOE, Podem i perifèrics afins) que parteix com a favorit en les enquestes. Una opció, aquesta última, que podria afavorir també una combinació entre PSOE i Ciutadans, que a priori tots dos neguen tot i que en un passat recent van arribar a signar un pacte de governabilitat que després no va quallar. La proximitat del poder fa miracles. Ja ho va dir sir Winston Churchill, «la política fa estranys com­panys de llit».