S'ha conegut recentment la incomprensible notícia que la jutge d'instrucció encarregada d'investigar el suïcidi assistit de María José Carrasco pel seu marit Ángel Hernández ha decidit derivar la investigació del cas a un altre jutjat especialitzat en violència de gènere. Més enllà del debat sobre la necessitat de regular l'eutanàsia, o la conveniència de despenalitzar aquestes actuacions en supòsits on la voluntat de la víctima de posar fi a la seva vida és clara i patent a causa dels seus constants patiments, la sorpresa i la indignació s'han incrementat, si fos possible, per pretendre acomodar aquests fets dins d'una legislació destinada a castigar i erradicar els delictes masclistes.
Tot seguit, la Fiscalia ha presentat un recurs contra la decisió de la jutge. Pilar Martín Nájera, fiscal delegada de Violència de Gènere, ha manifestat que s'ha realitzat «una valoració esbiaixada» de les sentències del Tribunal Suprem, apuntant que «perquè es jutgi com un cas de violència de gènere, ha d'haver-hi un context de discriminació i dominació de l'home». Fins i tot el mateix Executiu no ha dubtat a expressar la seva desaprovació davant la resolució judicial. Els ministres de Justícia i d'Interior i la mateixa vicepresidenta del Govern també han reprovat aquesta derivació a un jutjat de violència contra la dona.
En el fons de l'assumpte subjau la controvèrsia de si, per parlar de violència masclista, es necessita un context de comissió del delicte motivat per la condició de dona de la víctima o de l'obstinació del delinqüent a sotmetre-la o agredir-la per raó del seu sexe o, per contra, si la simple dada objectiva que el subjecte actiu de la conducta criminal sigui un home i el subjecte passiu sigui una dona és suficient per qualificar-lo com violència masclista.
Com a professor de Dret Constitucional i advocat en exercici, entenc i defenso les raons que van originar la política legislativa sobre aquesta matèria. Comparteixo i avalo la doctrina que el Tribunal Constitucional va establir en les seves sentències 59/2008 i 80/2008 en què es va concloure la constitucionalitat de l'article 153.1 del Codi Penal en la redacció donada al mateix per l'article 37 de la Llei Orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de mesures de protecció integral contra la Violència de Gènere. Però, en aquest concret cas, el que es discuteix són les interpretacions extensives d'unes normes sancionadores i la seva aplicació a fets que de cap manera s'enquadren en els supòsits que van justificar la creació de l'esmentada normativa.
El Conveni del Consell d'Europa sobre prevenció i lluita de la violència contra la dona i la violència domèstica, signat a Istanbul l'11 de maig de 2011 i ratificat per Espanya, defineix el concepte de forma precisa. Estableix que «violència contra la dona per raons de gènere» és tota violència contra una dona perquè és dona. Igualment expressa que per «violència contra la dona» s'haurà d'entendre tota violació dels drets humans i tota forma de discriminació contra les dones basades en el gènere, que impliquen o poden implicar per a elles danys o sofriments de naturalesa física, sexual, psicològica o econòmica, incloses les amenaces per realitzar aquests actes, la coacció i la privació arbitrària de llibertat en la vida pública o privada.
El requisit que les conductes estiguin motivades per un component discriminatori cap a la dona o per la mera condició del seu sexe no pot deslligar-se de cap manera de la normativa reguladora d'aquesta matèria, tant pel que fa a les penes a imposar com als procediments a seguir i com als òrgans judicials competents per resoldre. El contrari seria desnaturalitzar la seva essència, obviar la seva fonamentació i desprestigiar la seva aplicació.
En la sentència del Tribunal Suprem 677/2018, de 20 de desembre, ja es va establir que davant d'una agressió entre un home i una dona no cal acreditar una específica intenció masclista, al·legant que quan l'home agredeix la dona ja és, per si mateix, un acte de violència de gènere amb connotacions de poder i masclisme, siguin quines siguin les circumstàncies del cas. Tal forma d'entendre la qüestió suposa, al meu parer, un pas enrere en la lluita contra aquesta terrible xacra que pateix la nostra societat. No hem de perdre de vista el moll de la qüestió debatuda, ni l'enemic que volem combatre, ni les raons que van justificar les mesures adoptades. Perquè quan deslliguem l'aplicació de les normes penals especials aprovades dels fonaments que les van originar i de la finalitat que es perseguia estem desfent tot el camí recorregut.
