El 2009, la bretxa salarial a Catalunya era del 23%. Deu anys després continua sent d'un 23%. Les dones estan millor formades però cobren menys que els homes, pateixen més atur i més precarietat laboral. El 74% dels contractes a temps parcial a Catalunya corresponen a dones. És així perquè les retallades en escoles bressol i en dependència dels últims anys s'han traduït en el fet que elles han hagut d'assumir les cures. El 97% de les persones que reconeixen que treballen a temps parcial perquè necessiten destinar temps a cuidar infants, malalts o gent gran, són dones. Conformen també el gruix de les persones que cobren menys de 1.000 euros al mes: són 7 de cada 10. Les dones tripliquen a més el nombre d'homes que perceben pensions per sota dels 500 euros.
Malgrat aquestes xifres, les dones han estat un dels col·lectius més afectats per les polítiques d'austeritat a Catalunya i a Espanya. Els governs de Mariano Rajoy, Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra no han dedicat gairebé recursos per impulsar polítiques d'igualtat ni per combatre la feminització de la pobresa.
Les eleccions que tenim per davant aquest 28 d'abril són una oportunitat per començar a canviar aquesta situació i prioritzar unes polítiques socials que facin èmfasi en els col·lectius més precaritzats. Per exemple, el de les dones que estan soles a càrrec de la llar i que no tenen pràcticament prestacions específiques, la qual cosa es tradueix en que el 43% de les famílies monomarentals a Catalunya viuen sota el llindar de la pobresa. I són monomarentals i no monoparentals perquè nou de cada deu llars on hi ha un sol adult a càrrec està formada per mares solteres o dones divorciades. Dones que s'enfronten a la inestabilitat laboral, que tenen dificultats enormes per conciliar la vida laboral i familiar i viuen amb els seus fills i filles reallotjats en habitacions o en infrahabitatges. Una part important del 28,5% de infants que es troba sota el nivell de la pobresa viu en aquestes llars. Necessitem mesures per tirar endavant aquestes famílies però també per combatre la precarització femenina en el món laboral.
Un exemple de precarització extrema que cal combatre de forma prioritària en la propera legislatura són les cambreres de pis dels hotels, les kellys, que són un motor de l'economia a Catalunya. Aquestes dones s'enfronten cada dia a jornades extenuants per les quals algunes reben un sou de tot just 600 euros. En vuit hores es veuen obligades a netejar fins a 30 habitacions. Fan llits, netegen banys, carreguen matalassos, activitats que els provoquen problemes crònics i malalties degeneratives i invalidants que tenen com a resultat que el 71% d'elles necessita medicació per anar a treballar. Amb l'agreujant que algunes no tenen contracte, perquè són falses autònomes, i no poden optar a una baixa laboral remunerada. Quants homes tenen treballs tan precaris i mal remunerats com les kellys? No ho sabem perquè malgrat que els informes i els sindicats insisteixen en la necessitat de disposar de variables de sexe en totes les estadístiques, no tenim una radiografia real de la desigualtat i la pobresa que pateixen les dones.
Aquestes eleccions són l'oportunitat de revertir la situació, de prioritzar mesures per combatre la feminització de la pobresa i d'impulsar programes integrals i específics per a les dones en situació de precarietat econòmica. Necessitem tirar endavant la Llei que garanteixi la igualtat de tracte en l'ocupació i també plans de xoc per reduir la bretxa salarial. Hem de treballar perquè les dones deixin de ser una de les cares de la pobresa.
