24 de abril de 2019
24.04.2019
Diari de Girona

Marc

24.04.2019 | 00:56
Marc

Un incident d'aquests domèstics, que tots hem patit alguna vegada i més d'una vegada, de cap gravetat però que et sents ridícul quan et passa. Va córrer la veu entre els companys de classe i el nen va haver d'aguantar tota classe d'escarniments. Se sentí superat, indefens i alguns dies no volgué anar a escola. Creu-me si et dic, Marc, que, per motius que ara no venen al cas, jo en sé una mica, d'aguantar linxaments.

La teva edat és la més difícil perquè als 12 anys ja ningú no et consenteix com un nen però tampoc no et deixen jugar amb les armes dels adults. En certa manera és frustrant que així sigui, i t'entenc, però has d'entendre'm també tu a mi si et dic que és així com ha de ser. De l'aiguabarreig de la meva adolescència només recordo la confusió i el desfici, voler i no saber com poder dir-ho, i la primera noció de solitud, que és del que vull parlar-te.

Tens els teus pares i la teva àvia que probablement sigui la millor àvia del món, per molt que tots estimem molt la nostra. Tens els teus amics i tindràs la teva dona i els teus fills: Sony has a baby and bills to pay. Però estàs, estem sols al bell mig del no-res, i has d'aprendre a endurir la pell. Has de saber qui ets, reconèixer-te al mirall, assumir les teves limitacions i saber posar accents de llum en allò en què creus. Comença un llarg camí i tot i que no et desitjo cap patiment, el mal existeix i mesurem la nostra humanitat quan ens hi enfrontem. Els companys que van riure's de tu són uns imbècils, deixem això clar, però la teva vida no va sobre la desoladora col·lecció d'imbècils que tràgicament t'aniràs trobant, sinó sobre tu mateix, sobre la teva força, sobre el teu afany, sobre la teva esperança, sobre el que tu decideixis. Tu ets el centre del teu món i la llibertat és un deure i no un dret.

Jo també vaig haver d'aprendre a viure sabent trobar la pau a l'ull de l'huracà. Hi ha dies que et sents dèbil i sembla que s'ensorri tot el que has edificat. Hi ha dies en què et rendiries però jo sé i tu saps que l'únic camí és continuar. No som perfectes, de vegades ens trenquem i costa recobrar l'aplom, la claredat volguda. Ets lluminós i sensible però has d'aprendre a controlar el dolor i que no sigui tan fàcil fer-te mal. Tens la intel·ligència, tens l'humor, tens la bondat. Saps més coses de les que saben els altres i les saps explicar millor. Aquestes són les teves armes i covards del tots contra un com els que t'insultaren han de quedar molt per sota del teu radar. Qui són? Acabaran repartint pizzes i les noies potser alguna cosa pitjor: gent que un dia qualsevol es veuran al mirall i no tindran ni coratge ni vergonya per trencar-lo. Si mai no se t'acut com insultar algú, truca'm, que aquí el tiet té un arsenal que clama per ser alliberat; però no et deixis ferir per cretins tan arrossegats que amb prou feines poden distingir-se del terra.

Pares i àvia seran sempre la teva primera i última línia de defensa, i jo per a tu tindré sempre oberts els braços, però hi ha un camí que l'has de fer i una força que ha de ser la teva. Hi ha una solitud fèrtil que ens empeny a créixer i en la qual has d'aprendre a ser qui ets i a projectar-ho a l'univers. Creu-me, Marc, que jo d'això en sé. Ets el riu dels teus sentiments.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook