25 de abril de 2019
25.04.2019
Diari de Girona

Es altres

25.04.2019 | 01:19
Es altres

Mentre cremava Notre-Dame, circulava per Twitter un vídeo fals –un suposat extracte de pàgines de Facebook– en què centenars de persones amb noms musulmans celebraven la destrucció de la catedral amb somriures i amb emojis. I al mateix temps, circulava un altre vídeo fals en el qual s'assegurava que un home «d'aspecte musulmà» havia estat vist al sostre del temple poc abans de l'incendi. Milers de persones –o fins i tot centenars de milers de persones– es van creure sense cap mena de dubte que aquests vídeos eren reals. I sense preguntar d'on sortien aquells vídeos tan estranys ni quina mena de proves els corroboraven, totes aquestes persones van creure a ulls clucs que centenars de milers de musulmans estaven celebrant l'incendi de Notre-Dame com si fos un indissimulable motiu d'alegria.

Però al mateix temps que passava tot això, la policia va detenir al Marroc un estudiant marroquí que vivia a Sevilla i que havia planejat cometre un atemptat durant la Setmana Santa. Tothom que havia tractat aquest estudiant coincidia que era un bon noi: un tipus normal, educat, respectuós i bon estudiant (d'Educació Física i de Filologia Àrab), només que des de feia un temps vestia amb una gel·laba i s'havia deixat créixer una barba hirsuta, com fan els musulmans més integristes i més fanàtics. A Ceuta, un professor em va explicar que li havia passat justament el mateix amb dos dels seus alumnes (i també eren molt bons alumnes: estudiosos, intel·ligents, educats): un bon dia aquests dos alumnes havien deixat d'anar a classe i al cap d'un temps, quan el professor se'ls va creuar pel carrer, els dos anaven vestits amb gel·laba i portaven la barba típica dels integristes. Cap dels dos va voler saludar-lo i els dos van fer com que no el coneixien. Al cap d'un temps –mig any, un any potser–, aquests dos alumnes van reaparèixer a Síria, enrolats a l'ISIS, i van començar a fer-se famosos per les seves crueltats. Un d'ells es va fer molt conegut per fotografiar-se amb els caps decapitats dels seus presoners. Segons es diu, va morir en un bombardeig. De l'altre exalumne de Ceuta, mai més se'n va saber. Potser és viu, potser és mort.

Curiosament, la notícia de la detenció d'aquest estudiant marroquí que preparava un atemptat durant la Setmana Santa ha passat en sordina en determinats mitjans de comunicació. Evidentment, no interessava donar-la a conèixer, i molt menys en plena campanya electoral. I així, els que han denunciat amb gran fogositat la campanya d'intoxicació de l'extrema dreta a compte de l'incendi de Notre-Dame han passat de puntetes per la notícia de la detenció de l'estudiant marroquí. I a l'inrevés, els que han difós als quatre vents la detenció de l'estudiant han callat sobre la campanya d'intoxicació antimusulmana promoguda per determinades organitzacions d'això que s'anomena l' alt-right. És com si uns i altres visquessin en dimensions diferents de la realitat. O dit d'una altra manera, és com si uns visquessin en el sistema solar i els altres en el núvol d'Oort o al braç de Perseus.

És evident que la realitat es jutja de forma diferent en funció del posicionament ideològic de cadascú. Però des de fa un temps –cinc anys, no gaires més– estem entrant en un món ideològic construït a base de compartiments estancs en què mai es colen aspectes de la realitat que puguin ser contradictoris o desagradables. Cada bàndol ha deixat de representar una visió ideològica del món i ha passat a convertir-se en el succedani d'una secta religiosa. Sí, és cert que això ha succeït ja en altres temps –el segle XX va ser el segle de les ideologies convertides en substituts de la fe religiosa, amb el seu correlat de lluita sagnant contra les heretgies i d'aixafament implacable del dissident–, però semblava que durant algun temps havíem aconseguit lliurar-nos d'aquesta visió teològica de l'existència. Doncs bé, amics, tot això s'ha acabat. La ideologia és un nou credo en el qual no s'admet la més mínima discrepància pel que fa al dogma establert. I qui no combregui amb el nostre credo –la veritable fe– és un infidel que no mereix existir, almenys en termes de convivència ciutadana. El discrepant –l'«altre»– és un heretge o sacríleg que posa en perill els preceptes de la veritable fe. I, per tant, ha de ser expulsat sense contemplacions de la vida pública.

S'han acabat els alegres temps de l'escepticisme i de la tolerància o de la indiferència cap a l'adversari. Tornen els temps ombrívols de la sagrada congregació de la fe.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook