25 de abril de 2019
25.04.2019
Diari de Girona

Cura de silenci

25.04.2019 | 01:19
Cura de silenci

Sovint hi ha determinades circumstàncies en què estem envaïts per una sonoritat atabalant. El xivarri i la xerrameca es poden perllongar més enllà de les nostres capacitats d'escoltar profitosament. Seria un bon moment per fer memòria del silenci, com una llarga oportunitat de pensament.

El fet de no parlar ja és un silenci. Imposat o no, és l'absència a seques del so. Es pot dir, amablement, guardar silenci, com si la paraula guardar ens hagués de fer pensar en una bona arca antiga i encoixinada i esmorteir-hi les nostres xerrameques. El silenci tenia una categoria a l'Imperi de Roma, quan els esclaus eren encarregats de fer respectar el silenci a les cases dels senyors. Per altra part, a l'Imperi Bizantí el silencer era un alt funcionari que exercia el càrrec amb vara d'or i tenia el rang de senador.

També hi ha el silenci interior, com a actitud o disposició. És allò que el poeta en deia un espai entre uns esperits, sense vent. La vida actual, amb cridòries de tot ordre, no afavoreix realitzar aquell espai. El silenci, l'interior, fa una certa basarda, que encara ens faria descobrir les nostres buidors.

Al cor de la muntanya el silenci hi puja de la mà d'un paisatge irrepetible. Al llibret de cançons dels excursionistes hi havia una lletra que deia: «Des d'allí, com més petits ens fem molt més gran veurem el món». Per exemple, Núria, amb una personalitat paisatgística tan forta que ha donat nom al Pirineu de Núria. El seu muntanyam té dotze cims amb altituds superiors als 2.800 metres. Però l'atractiu de Núria no ha de ser, únicament, la caminada i l'ascensió. Mirem-nos Núria com una oferta de silenci, serenitat, pausa, calma, pau, i que cadascú esculli què li convé més i que acabi de posar-hi el seu toc personal. Núria ha experimentat uns canvis des dels seus llegendaris orígens; un dels més notats és la remodelació del servei turístic i la comoditat del tren cremallera, inaugurat l'any 1931, reconegut com a obra heroica en totes les èpoques, i manté el títol de la major altitud en obra ferroviària a la península Ibèrica.

Núria, com totes les valls, té la forma d'una mà oberta, amb els dits indicant el cel, que serien els cims de Finestrelles, Eina, Noufonts, Noucreus, Torreneules i uns quants més que s'espremen per fer néixer rius i marcar faldes per a quan l'hivern beneeixi el muntanyam amb el privilegi de la neu. Tot això viu i torna a passar en el silenci natural fins que la primera tronada retrunyi per tot el circ i ens recordi que sí, que en tenim molt, de silenci, i que aquesta reserva és al nostre abast, sempre que pugem a aprendre la contemplació de la seva immensitat. I un dia o altre tothom ha d'experimentar alguna immensitat.

Qui no vulgui fer cap cim que no el faci, però que hi posi la voluntat d'un tast d'algun camí de la vall, per exemple fins a veure alguna família de pi negre, que és més silenciós que negre. A Núria hi ha capítols de silenci per anar experimentant, com una reserva íntima, ara sense esclaus que ens l'hagin d'imposar.

Per a avui la tarda ja està caient, amb la parsimònia natural. A la vall tothom s'afanya a recollir criatures, bosses i records. Finalment el gran silenci el trenca un penetrant xiulet de l'últim tren que baixarà de Núria, i sona com un ritual que avisa que, a la civilització de la terra baixa, demà, sorollosament, serà un altre dia.

Sempre és bo carregar les piles del silenci tranquil i sòlid. Una reserva que es fa imprescindible en determinades circumstàncies. Ara mateix, per a una imminent i ben meditada jornada de reflexió.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook