25 de abril de 2019
25.04.2019
Diari de Girona

El roc al cap

25.04.2019 | 01:19
El roc al cap

Un pare demana una subvenció perquè el nen li ha sortit amb un problema a la columna que necessita un tractament caríssim. L'ajuda li és denegada i per venjar-se de l'Estat pren el seu fill i li fot un cop de roc al cap tot dient-li a la muller: «Ja veuràs com ara que ha quedat tonto no tindran més remei que pagar-nos, i el doble!». Quan ho sap, la policia deté el pare, els serveis socials es fan càrrec del nen i la mare, que triga pel shock uns instants a reaccionar, de seguida fa els tràmits necessaris per divorciar-se, per recuperar la custòdia del seu fill i busca els metges que millor puguin atendre'l. El pare és Puigdemont i el seu exèrcit de fanàtics del «com pitjor, millor»; el nen és Catalunya, els serveis socials són el 155 i la mare és Esquerra Republicana.

Jo crec que el nen, rodó del tot, ja no tornarà a girar, però l'independentisme ha de decidir si li etziba un altre cop de roc al cap, i el deixa com un Pere Cardús, definitivament tarat, o el posa en mans dels millors metges i infermeres perquè el pugin arregladet i pugui anar fent, com Pere Aragonès. El pitjor enemic d'un boig és la realitat, i la realitat és sempre allà mateix, i tard o d'hora hauràs d'aterrar-hi, i surt més car com més temps passa. En la vida, en la feina, en la política, en la literatura: sempre cal saber on som i distingir entre els nostres rampells i els nostres interessos, entre la luxúria que ens fa viure a sotragades impossibles i l'amor veritable encara que no ens exciti prou. No és que sense el primer cop de roc al cap el nen hagués pogut ser ministre o participar en unes Olimpíades, però amb les cures adequades hauria pogut caminar amb certa normalitat i tenir una feineta per anar fent. Ens hauria costat diners però a la llarga també n'hauria guanyat, el nen, i s'hauria pogut valdre perfectament. El despit amb l'Estat per no pagar és lògic i jo l'entenc, però la solució del roc al cap agreuja el problema del nen i el de la teva família, et du a la presó, al divorci, a la pèrdua de la custòdia i l'Estat continua sense pagar-te absolutament res perquè ara, a sobre de ser un imbècil, ets un delinqüent. Quin negoci has fet? Quan la mare recapacita, retroba la calma i el coratge, i és capaç de recuperar la custòdia del nen per dur-lo als millors metges que la sanitat pública posa a la seva disposició, no és ni intel·ligent, ni raonable ni de persones que hi siguin totes acusar-la de traïdora i de mig puta per acceptar l'ajuda «dels que han empresonat el pare» perquè, entre altres coses, qui ha empresonat el pare ha estat el cop de roc i no la policia capritxosa, i en qualsevol cas, tot argument empal·lideix davant la salut delicada del nen.

I tal com entenc el despit contra l'Estat gasiu, entenc el poc entusiasme que pugui generar Pere Aragonès, sobretot vist de lluny, que sembla encara més petit. M'han dit que de prop guanya. Que no tinguem els líders que tinguérem no vol dir que haguem de calar foc a la barraca, que la realitat de Catalunya no sigui tal com l'havíem imaginada no ho arreglarem forçant-ne els límits perquè només aconseguirem trencar-la, i que tinguem pressa no vol dir que haguem d'arribar abans si ens posem a córrer per camins que ja sabem que no duen enlloc.

Entre Pere Cardús i Pere Aragonès, entre Quim Torra i Roger Torrent i entre Carles Puigdemont i Oriol Junqueras hi ha una diferència que encara que no brilli molt per sobre s'agreuja dramàticament per sota i de cops de roc al cap en duem uns quants i no només no ens han servit d'absolutament res sinó que ens han condemnat a la més fosca dissort. Dit d'una altra manera, que la mare i Déu hi facin més que nosaltres, perquè de tontets ja en tenim prou.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook