Divendres passat va fer quaranta anys de la constitució dels primers ajuntaments elegits democràticament a les eleccions del 3 d'abril de 1979. Les darreres eleccions municipals democràtiques havien estat les de gener de 1934. Cinc anys de república i guerra sense eleccions i quaranta anys de dictadura. No és gens estrany doncs que aquell moment històric es visqués amb eufòria i que la campanya de les eleccions, la jornada electoral i la constitució dels ajuntaments i l'elecció d'alcaldes i alcaldesses es fessin amb una vibració especial. Era com si s'haguessin aixecat les comportes d'una presa que amb dificultats aguantava les aigües que pressionaven amb força per trencar els murs i obrir-se camí lliurement. Havia passat tant de temps que per a molta gent aquell moment va ser fundacional, de represa, de recuperació del fil, de restabliment de la normalitat interrompuda, de recuperació de les llibertats més bàsiques individuals i col.lectives.
A partir d'aquell moment històric es van desplegar projectes de pobles i ciutats que volien trencar les inèrcies, que estaven disposats a lluitar contra la fatalitat i que es disposaven a construir un edifici sòlid de drets i deures, de convivència, d'equipamets i serveis, de garanties per al benestar social de la comunitat. Projectes que tractaven de refer ponts, de cosir barris, de refer una identitat ciutadana malmesa i estripada, de crear una nova consciència cívica i de definir amb energia que ja no hi hauria més ciutadans de primera i de segona, del centre i de la perifèria, perque les polítiques d'igualtat tindrien un lloc preferent.
Tinc el convenciment que el balanç d'aquests quaranta anys defineix per a tots els municipis un canvi positiu espectacular i ha proporcionat un nivell de dotacions de serveis i equipaments públics sense precedents. En termes globals el que es va iniciar el 19 d'abril de 1979 és el canvi més radical, la revolució més tangible de la nostra història contemporània. Només cal fer un repàs per tota la nostra geografia i adonar-nos de les prestacions que reben els veïns i veïnes de cada poble. Tot i sabent que mai no n'hi ha prou.
No es tracta però de fer un panorama triomfalista. Aquell instant fundacional era el punt de partida, va ser una arrencada potent i decidida i es va fer amb un bagatge teòric i pràctic que bevia de les millors fonts del municipalisme de les democràcies europees més avançades que ens portaven molta avantatge. Però el balanç només és possible i només té sentit si som capaços d'adonar-nos que la mirada endarrere no pot ser una mirada nostàlgica sinó que ha de ser una mirada orientada al futur que desprengui d'aquestes dècades d'experiència el valor acumulatiu d'unes polítiques de canvi que ha calgut reiterar i enfortir per combatre l'acomodació d'una banda i la corrupció de l'altra.
La perspectiva de futur ens és imprescindible per mostrar que allò que sempre compta és el sentit del progrés i del canvi, la percepció que el temps no s'atura i la constatació que les ciutats mai no estan acabades del tot perquè la naturalesa dels problemes i la de la societat canvien de forma inexorable al ritme dels temps. El passat és imprescindible i els que neguen el passat demostren que no tenen arrels, però no hi ha passat sense futur perquè el futur no deixa de ser el camí de l'encadenament de passats successius.
Els homes i les dones, els nois i les noies, que van assolir l'edat legal per votar l'any 1979 ara tenen cinquanta-vuit anys. I els que van nèixer l'any 1979 i van trigar divuit anys a votar ara en tenen quaranta. Això vol dir que el record d'aquell moment emocionant és ara ja molt remot, que la consciència del revulsiu de fa quaranta anys forma part de l'imaginari d'una part cada cop més petita de la societat i que les eleccions que venen seran les onzenes des d'aquelles primeres eleccions municipals democràtiques de després del franquisme. Enfilem doncs ara un nou decenni i les eleccions municipals de finals de maig ens portaran uns resultats que acumularan ja quaranta-quatre anys de democràcia municipal i ens portaran fins les eleccions del 2023.
És evident, doncs, que des d'ara i fins el 26 de maig serà molt important veure quines candidatures es presenten, quins candidats i candidates presenten, quins programes municipals ens proposen i sobretot quin projecte de ciutat del futur es plantegen. Justament aquí és on adquireix tot el seu sentit la dialèctica entre passat i futur. Perquè ja hem dit que el que compta és el futur però no hi ha futur si no som capaços de llegir correctament la ciutat del passat, l'herència i el patrimoni rebut, les capes culturals sedimentades successivament al llarg de dos milennis. El passat real no són els quaranta anys que ara commemorem; pensar en aquest passat demostraria una mirada curta. És en la nostra herència històrica de conjunt que hem de pensar i a partir d'aquesta herència dibuixar amb ambició què en volem fer i com ho volem fer de cara al futur. El passat més remot unit indestriablement amb el passat més recent, interpretats conjuntament, llegits correctament i convertits en el fonament d'un gran projecte de futur. Un projecte que no pot ser superficial, primari, frívol. Ha de ser profund, intens, dens, culte, ha de fugir de l'aparatositat embafosa d'algunes parafernàlies que només maquillen la realitat. Els programes de futur han d'arribar al nucli dur, al cor mateix, al moll de l'os d'una realitat rica i complexa. Fer ciutat és pensar el futur.
