Sigui quin sigui el resultat de les eleccions del 28 d'abril, marcaran el final d'una etapa de 40 anys de la nostra democràcia. Passarem definitvament d'un sistema bipartidista que, quan ho necessitava, es recolzava amb els partits nacionalistes bascos i catalans, a un sistema multipartidista. Les darreres eleccions generals ja van avisar com a pròleg. Per primer cop entrarà un grup d'extrema dreta al Parlament i, potser, sorpreses de darrera hora com el partit animalista. Un centenar llarg d'escons poden estar en mans de partits polítics que volen trencar amb el consens de 1978. Qui governi Espanya fruit d'aquestes eleccions tindrà un gran repte per davant: buscar el comú denonimador entre el màxim nombre de partits per intentar adequar la nostra Constitució al futur. Per això, faran falta molts acords, molta conversa i mà esquerra. El mateix que va fer falta durant la transició, en què persones com Manuel Fraga i Santiago Carrillo van poder asseure's juntes i pactar. En els debats que hem vist aquests dies no hem sentit a parlar dels grans reptes internacionals, la nova economia, els nous marcs de treball, la necessitat d'assolir les màximes competències per poder competir amb garanties amb la resta de països.
Els candidats estaven més preocupats per mirar el retrovisor i pensar que els diners cauen dels arbres per poder pagar-ho quasi tot. Ningú va plantejar seriosament quines són les mesures necessàries per poder fer front a la davallada demogràfica o, més immediatament, a la desacceleració econòmica que es preveu per als propers anys. La millor notícia que ens poden donar els resultats electorals és eliminar incerteses. Guanyi qui guanyi, que guanyi bé. Això, almenys, asseguraria l'estabilitat per un temps en què farà falta avançar sense dubtes ni pors. Els maximalismes ja no poden funcionar. Esperem que algunes actituds i, algun vocabulari, comenci a canviar.
