No tots els votants de partits populistes són racistes i xenòfobs» diu Francis Fukuyama, un prodigi de supervivent intel·lectual. En realitat, se les ha apanyat per dur raó tot i haver anunciat la hipòtesi més insensata que es recorda, la del final de la història. Publicat el 1992, aquell llibre semblava el que era, un refregit de Kojève i de Nietzsche, amb qui anunciava també l'última forma d'humanitat. Ara ve a dir-nos que va anticipar moltes coses del futur perquè va dir en aquell llibre que els perills a la vista eren el fonamentalisme religiós i els nacionalismes. Més que un pronòstic, va ser una profecia autocomplerta, perquè Estats Units es va obstinar per aquells anys a explotar al màxim els nacionalismes per desmembrar l'URSS, cosa que es va aplicar també amb la mateixa cura al cas de la vella Iugoslàvia. Els fonamentalismes religiosos, sobretot l'islàmic, també es van atiar amb meticulositat per fer front als líders àrabs laics que seguien influïts pel socialisme soviètic, organitzats pels partits Baas àrabs socialistes. Així que el que Fukuyama veia com a perill, en realitat va ser una benedicció per fracturar l'ordre que s'havia mantingut a la Guerra freda i obrir una bretxa per estendre la influència americana fins al cor d'Àsia, fins a Afganistan i Bagdad.
Membre de determinades corporacions dedicades a la promoció de la democràcia al món, almenys reconeix que no va saber predir l'emergència d'un paio com Trump, ni el Brexit. Aquell llibre venia a concloure que l'evolució de l'ésser humà sobre el planeta havia conclòs, que la disciplina capitalista s'havia imposat per tot arreu i que per tant el futur estava en mans de la democràcia liberal. La premissa era que el capitalisme signaria un pacte etern amb la democràcia i imposaria la seva perfecta superioritat sobre la faç de la terra. Mentrestant, el que no fou pronosticat per aquest estudiós va ser l'extraordinària afinitat electiva entre desenvolupament productiu i dictadura d'Estat que acabaria mostrant el règim de la Xina, incorporat per Nixon a l'economia de mercat. Aquest aspecte del fenomen li hauria d'haver obert els ulls sobre una cosa bastant evident al dia d'avui: que el capitalisme és una planta que creix en qualsevol lloc i que la disciplina subjectiva necessària per desplegar-se pot fundar-se en cultures no democràtiques. Pel mateix motiu, es pot mantenir destruint les cultures democràtiques allà on es trobin. Sense anar més lluny, als Estats Units i a la Gran Bretanya.
El problema davant del qual s'hauria de posicionar Fukuyama és que ja resulta plenament possible voler la producció incondicional de benefici sense desitjar la democràcia. Aquí rau la diferència amb el bon Roosevelt. Aquesta escissió ha estat el resultat real del món que va sortir de la Guerra freda. La unió entre aquests dos elements de la modernitat ja no està assegurada. Ara bé, com que el consum a través del mercat no pot ser disciplinat (aquest va ser l'error del comunisme), el que emergeixi de l'erosió contínua de la democràcia bé pot ser compatible amb certs marges de llibertat personal. Xina i Rússia mostren alhora que el rellevant serà en tot cas l'absència de llibertat política. En realitat, és la llibertat política l'enemic a batre i això és el que promou la imitació populista reaccionària arreu del món. No es tracta d'identitat, com sembla suggerir Fukuyama. Es tracta d'anul·lar la llibertat política.
Per descomptat, és possible una identitat col·lectiva compatible amb la llibertat política. Però no és això el que es promou amb les polítiques de la identitat des de Polònia fins als Estats Units. El decisiu en tots aquests països, passant per Salvini i per Le Pen, fins arribar a Trump, és una identitat que se sap satisfeta amb proteccions immunològiques enfront dels estrangers. La pregunta decisiva, la de si aquest tancament immunològic donarà més poder als ciutadans respecte a les decisions dels polítics i de la influència del poder informal de les immenses corporacions econòmiques, això no sembla preocupar a Fukuyama. No obstant això, el que sap qualsevol que defensi la llibertat política és que en ella està implicada la qüestió del poder i que aquesta qüestió no s'ha de centrar en els desprotegits i impotents de la terra, com en els refugiats, sinó en aquells ultrapoderosos que constitueixen l'amenaça a la democràcia. Si els éssers més desvalguts del món es presenten com el perill fonamental, és que algú vol amagar-se rere aquesta cortina de fum. La qüestió del poder implícita en la defensa de la llibertat política ha de veure-hi clar i no ha d'oblidar mai que el perill està en la concentració de poder en molt poques mans, conseqüència de la concentració en elles dels diners.
Al final, un treu de les paraules de Fukuyama que la gent té necessitat d'identitat nacional i que cal donar-los-hi. Diu que la por que la identitat nacional derivi en feixisme és una falsa obsessió europea, una cosa inexplicable llevat per la història del nostre feixisme. Aquest és el sentit de la seva disculpa als votants dels populismes reaccionaris. En el fons estan mancats d'identitat, però això no vol dir que siguin ja racistes i feixistes. Pel que sembla, fa una excepció en el cas d'Espanya, perquè en la nostra història aquest nacionalisme pot ser un perill per a la democràcia. La nostra història? No sembla precisament especial en aquest punt. I per descomptat, el problema quant a Catalunya queda idealitzat i convertit en el problema moral de saber si és legítim trencar una democràcia que funciona. Aquí tampoc sembla que la qüestió del poder i la seva concentració en poques mans (espanyoles o catalanes) sigui important.
Des que els romans es van proposar dominar tota la Mediterrània després de la conquesta de Cartago, l'estratègia divide et impera ha estat la pròpia de tot imperi. La va usar Carles V, la va usar França amb Alemanya després de la Guerra dels Trenta Anys i Anglaterra a l'Índia i amb l'imperi Austro-hongarès; la va usar Estats Units en tota Amèrica i es va usar a l'URSS. La xavalla de la identitat és la compensació que se li dóna als pobles als quals es va a dominar més fàcilment. I quan el perill real és una mutació produïda per una concentració indomable de capitals i poder que no mereix ser anomenada capitalisme, perquè no té principi civilitzador propi, com ho va ser el fordisme en el seu temps, llavors alguna cosa sabem del cert: que no serà detinguda en seva capacitat d'extorsionar pobles i gents per afirmar la seva identitat. Que bona part dels que posen aquesta identitat en primer pla com a gran assumpte, siguin aliats d'aquests conglomerats financers opacs, d'aquests governants tirànics i de grans mitjans de comunicació monopolistes, hauria de ser un motiu addicional per a posar-los sota sospita.
Fukuyama és part també de la RAND Corporation, un think-tank creat per les forces àrees dels Estats Units i finançat per la Douglas Aircraft Company que presta serveis a l'exèrcit nord-americà. En l'actualitat compta amb prop de dos mil treballadors i analistes repartits pel món. Entre els seus més coneguts participants hi ha Donald Rumsfeld i Condoleezza Rice, de grata memòria per a tothom. La seva finalitat confessada és servir al benestar i la seguretat dels EUA mitjançant anàlisis objectives. Potser és així. En tot cas, no sembla que els participants d'aquesta corporació tinguin un compromís de servir a la resta del món amb la mateixa objectivitat. Disculpar els votants dels populismes reaccionaris perquè busquin la identitat potser és part d'aquests serveis objectius.
