Aquesta setmana, més enllà de debats electorals televisats i del seguiment del judici relatiu als execrables fets protagonitzats per membres del Govern i del Parlament de Catalunya l'any 2017, ha tingut nom propi en la persona del que fou president del FC Barcelona en Sandro Rosell. L'empresari barceloní ha estat exonerat per part de l'Audiència Nacional, per manca de proves, dels delictes de blanqueig continuat de capitals i de pertinença a organització criminal en qualitat de promotor de la mateixa imputats pel Ministeri Fiscal amb la aquiescència de la magistrada instructora. Això no obstant, el que més ha cridat l'atenció de la ciutadania és que hagués passat vint-i-un mesos en presó preventiva, el període més llarg de privació de llibertat que es recorda, per ser finalment dispensat d'haver comès cap dels delictes que se li imputaven.
L'estada a les presons de Soto del Real i de Brians-2, fins al passat 27 de febrer, quan el tribunal que el jutjava va ordenar la seva excarceració després d'haver declarat en el judici, foren motivades per la magistrada Carmen Lamela per risc de fuga, perill de reiteració delictiva i inseguretat respecte d'una potencial destrucció de proves. Des del govern de Catalunya, ara sí, ja que mai s'havia pronunciat sobre l'empresonament provisional i preventiu d'en Rosell, s'ha elaborat un immoral discurs sobre el paral·lelisme entre els «presos polítics» que estan sent jutjats -excepció dels fugits- i l'antic president del Barça, de coneguda militància en l'independentisme.
Aquesta convergència insensata entres el dos casos judicials fou exposada per la consellera Meritxell Budó des del púlpit doctrinal del govern del vicari Torra asseverant nèciament que la posada en llibertat d'en Sandro, com és amigablement anomenat en Rosell, «és una prova més de l'abús perpetrat pels sistema judicial espanyol».
La consellera no es va adonar de la verbalització d'una contradicció en si mateixa, atès que ha estat l'Audiència Nacional qui ha dictat una sentència exculpatòria per falta de proves, posant-se de manifest que el sistema judicial d'aquest país és garantista, cosa reconeguda internacionalment, fins i tot per damunt del sistema judicial nord-americà. Però ja se sap i reconegut és que al Govern català només s'asseuen els improvisats hiperventilats que tenen la ignorància com a explicació última de la seva poltrona.
La qüestió greu que s'han plantejat des de nombrosos mitjans de comunicació i encara més nombrosos editorialistes i articulistes és qui retorna a Rosell aquests quasi dos anys de presó preventiva quan l'Audiència Nacional l'ha absolt per manca de proves en aplicació del principi in dubio pro reo, és a dir, davant el dubte s'ha de fallar a favor de l'acusat.
«És un error del sistema», ha declarat el seu advocat, Pau Molins, sense renunciar al dret a una indemnització de l'Estat -no de la magistrada Lamela i tampoc del fiscal José Javier Polo, l'actuació dels quals causa perplexitat en funció de la sentència dictada, malgrat que aquesta els «salvi» en qualificar com a raonable la hipòtesi acusatòria.
No ho té fàcil el meu col·lega i amic Pau Molins a la llum de la llei i de la jurisprudència estrictament espanyola sorgida del Tribunal Suprem, ja que l'absolució de Rosell ho és per manca de proves que evidenciïn la comissió dels delictes imputats, però sí té recorregut invocant la doctrina del Tribunal Europeu de Dret Humans, el qual, en tres ocasions, i sempre respecte d'Espanya, a qui ha condemnat, ha dit i reiterat que no ha d'existir diferència de tractament indemnitzatori entre els supòsits de l'absolució per constatació de la innocència de l'acusat i l'absolució per falta de proves. Més enllà d'això, em pregunto, en virtut del «cas Rosell», si no s'està produint una pèrdua de qualitat dels diferents àmbits del procés judicial tenint en compte l'exigència legal, moral i ètica que tots ells, junts i per separat, han de servir al compliment d'una única finalitat: impartir justament justícia. Si la resposta fos positiva, s'hauria d'invocar allò de «Houston, tenim un problema!».
