La vella política ha mort, la nova és pitjor. Aquest podria ser el resum del que s'ha vist al llarg d'aquestes dues setmanes de campanya electoral: infantilisme i frivolitat, altivesa i falta de rigor, anuncis rutilants per amagar un inquietant buit programàtic, absència de responsabilitat i transformació de la política en una variant més del show business. Segurament res d'això s'ha forjat en aquests mesos, sinó que -com és sabut- els processos de descomposició necessiten molt més temps per aflorar. Potser és aquesta l'explicació, tot i que el tempo musical de la nostra època s'acosta més a l' accelerando que a la saludable jovialitat de l' allegro. Es diria que no és possible una política democràtica sense algun tipus de relació amb la dignitat dels ciutadans, és a dir, tractar-los amb la responsabilitat deguda als adults, no adulterar les seves passions ni els seus sentiments, no encebar de forma innecessària el compte dels ressentiments, ni escamotejar les conseqüències dels seus actes, ni destruir allò que tant treball ha costat construir. Per descomptat, la democràcia admet dosis relativament elevades de demagògia i fins i tot és positiu que sigui així. Igual que un organisme sa que s'enfronta diàriament a infinitat de virus i bacteris i el supera gràcies a un sistema immunològic fort, els enemics de la democràcia formen part d'aquest ecosistema natural de la política que és la imperfecció humana. Però d'aquí a encoratjar l'ús quotidià i general de les pràctiques de risc hi ha un abisme que només pot titllar d'irresponsable. En diferent mesura, és un mal generalitzat entre tots els partits. Es diria, per tant, que es tracta d'un mal social.

No vaig voler veure cap dels debats televisats entre els diferents candidats, vaig preferir informar-me a última hora de la nit o al matí següent llegint les diferents reaccions. El resum és més immediat i t'evites hores de vergonya. Més enllà de qui va ser el vencedor o el perdedor en les dues conteses -i resulta inevitable percebre la majoria de les vegades quin és el biaix ideològic de l'opinador-, hi ha cert consens en què van ser debats barroers, pensats per a les xarxes socials i sense substància alguna. Sortir viu -no cometre greus errors- era imprescindible i, potser, gràcies a un calculat posat socialdemòcrata i una aparent conversió al constitucionalisme, pugui parlar-se de certa recuperació de Pablo Iglesias i de certa caiguda de Pedro Sánchez. Però poc més. La teatralització de la política pot funcionar en societats americanes que compten amb Hollywood i Shakespeare en el seu fons d'armari; no aquí, on tot sona a sainet i a falsedat.

Al final, el resultat del vot de demà diumenge dependrà de dues claus principals: la mobilització de les emocions sobre la qüestió del feminisme, Catalunya o la por a Vox -entre alguns votants- i el cansament cap a la crispació contínua en el debat públic -entre molts altres. Hi haurà, per descomptat, altres qüestions que tindran algun impacte sobre la decisió dels electors, però segurament cap que afectarà les nostres vides de forma substancial. Les enquestes afirmen que, paradoxalment, els indecisos decidiran, la qual cosa és com dir que ho farà l'últim minut, segons el biaix irracional de les intuïcions. Passi el que passi, el futur és una incògnita. I potser els resultats permetin reconstituir un consens suficient que ens permeti mirar cap al futur amb optimisme.