28 de abril de 2019
28.04.2019
Diari de Girona

Cartes

28.04.2019 | 06:00
Cartes

Són iguals totes les religions?
Jesús Domingo Martínez Girona
La pregunta està en la ment i en el cor de moltes persones; i no és estrany en el moment actual, en què està estesa la idea que per a la vida i la mort dels homes «tot val», «tot és el mateix», perquè tot acaba en la mort i no val la pena pensar en cap pecat ni en cap «salvació». Per això molts responen positivament a la pregunta ¿Són iguals totes les religions? La resposta definitiva la tindran en el més enllà.


Falta de sensibilitat i vergonya
josep pla salt
En l'últim partit jugat a casa entre el Girona i l'Espanyol, em vaig trobar amb la desagradable sorpresa que el lloc reservat com a aparcament per a minusvàlids estava ocupat per una xocolatada. Jo, com a minusvàlid, vaig haver d'aparcar un quilòmetre més lluny.
Senyors de la junta del Girona, heu de saber que molta gent no va poder arribar al camp, ja que les seves condicions no els permetien caminar tant. Crec que no mereixem aquest tracte i, per a una altra vegada, pensin més en nosaltres.
En definitiva, vull expressar el meu disgust enfront d'aquesta situació. Si el Girona vol ser un equip de primera també ho ha de ser en el seu tracte referent als minusvàlids.


Diglòssia
salvador tarradas gualta
Malgrat tots els esforços del mestre Pompeu Fabra per modernitzar la llengua catalana i situar-la al nivell de les llengües europees, ens trobem encara davant d'una diglòssia col·lectiva que a nosaltres ja ens està bé, però que no seria acceptada en altres llengües com el francès, l'anglès, l'alemany o l'italià. Han absolt en Sandro Rosell. Tots els mitjans de comunicació comenten la notícia i diuen el cognom amb essa sorda, com els castellans. Rosell deriva de «rosa» (sonora) i Rossell, de «rossa» (sorda). En canvi, tot aquest personal que diu Rosell en castellà, té tendència a sonoritzar les esses sordes perquè els sona més català i diuen: comisió, dimisió, presió, etc., en comptes de comissió, dimissió, pressió, etc. Potser que ens ho fem mirar.


Agraïment a l'hospital Trueta
Família Bielsa
Ens agradaria dedicar unes línies a fer una cosa que, avui dia, és poc habitual, que és agrair el treball que realitza el gran equip de professionals que treballen a l'hospital Josep Trueta.
En ocasions no ens adonem de l'esforç que realitzen, de la seva humanitat, de la sensibilitat i paciència amb la qual aborden qüestions que desconeixem fins que ens toquen de prop. No ha de ser gens fàcil atendre diàriament famílies que arriben nervioses perquè volen que atenguin els seus éssers estimats i que els curin o, simplement, els calmin el dolor l'abans possible.
Per això mateix, perquè la nostra família ha viscut aquesta experiència durant aquestes últimes setmanes del mes d'abril, ens agradaria deixar constància de la nostra gratitud a tot l'equip de professionals de la planta d'oncologia de l'hospital Josep Trueta.
Durant aquests dies, la nostra família ha estat acompanyada per un grup de persones que s'han desviscut, tant de dia com de nit, per procurar als malalts, entre els quals es trobava la nostra germana, l'Anna Maria Bielsa, les millors atencions tant mèdiques com humanes.
En especial, agrair al Dr. Carvajal, a totes i cada una de les infermeres i auxiliars, al servei de neteja i a tots aquells que hagin estat donant suport, mimant i acompanyant la nostra germana fins l'últim moment.
És agradable pensar que en moments tan complicats ells són allà.
Mil gràcies, de tot cor.
Mai oblidarem la vostra tasca i entrega.


Pasqua
Eulàlia Isabel Rodríguez Pitarque Torroella de Montgrí
n Un matí de Setmana Santa surts ben d'hora i et trobes una dona dins d'un cotxe. Ja era allà quan vas entrar al vespre a casa. Recordes que és la mateixa que mesos enrere va passar tot un llarg pont de vacances també dins del seu cotxe. T'hi apropes, obre la porta i li preguntes si necessita quelcom. Està plorant i et diu que està tipa de demanar ajuda. Li dic que truqui a la policia. Tanca de nou la porta.
Truques tu al 112 i et reenvien a la policia del municipi. Dius on és el cotxe i de seguida et diuen que el cas està en mans dels serveis socials. Que la dona ja sap tot allò que se li pot oferir, però que hi passaran igualment. Quan arribo al vespre, ella continua dins del cotxe, on segurament passarà la nit, com d'altres vegades. Una tristesa, tot plegat.
Però què en saps tu de la vida, circumstàncies, fets, motius de l'altre? Et fas preguntes i pots acabar sentint-te fins i tot culpable, no saps de què. Saps que has fet el que havies de fer. Que cal trucar als serveis socials. És el mínim que et duu a fer la compassió, però encara així saps que alguna cosa no rutlla en aquest sistema de societat en què hi som tots.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit