Deia cinc edicions que no m'agafava el Sant Jordi lliure. L'any que som he fet mans i mànigues per no signar cap llibre enlloc. I vaig tenir la gosadia d'anar a voltar, d'incògnit. Vaig trobar un amic. Baixàvem per la rambla de Catalunya. En alguns trams ens havíem d'aturar. L'embús era extraordinari. Tenia el perfum d'una peregrinació massiva. I qui diu el perfum diu la fortor. Enmig de la sopa humana i embadalida, ens va interpel·lar una parella d'edat provecta:

- Senyors, si us plau, que ens sabrien dir on para l'FNAC? Som de Lleida.

Eren dues dones grans. L'una semblava un cigró bullit i l'altra, de tant esquenuda, hom hagués dit que era a punt de plegar-se com una frontissa de pergamí. El meu amic i jo les vam conduir fora del riu humà i, al voral, les vam orientar. Les velletes s'acomiadaven amb un «adeu-siau» rialler, que jo els deia:

- Que vagi bé, noies.

El meu amic va riure. Com era, que les havia tractat de «noies», tenint en compte que eren matusalèmiques? Em va fer pensar en els cantells del tracte humà. Jo em dirigeixo a la gent gran de vostè, de tard en tard de vós, però sovint aprofito, i quan detecto l'electricitat de la bonhomia, no és que em passi al tuteig, però sí que miro d'introduir elements de simpatia. Vet aquí el «noies».

El món de les fórmules de cortesia és un manglar. Aplanen o incomoden i costa molt de trobar la mesura justa. No fa gaire, fent el passaport de les filles, el funcionari em va dir «Don Adriá». A la manera com el jutge Marchena tracta els testimonis. M'ho va dir del tot amable, però aquella fórmula me'n va allunyar -diria que em vaig posar vermell i tot. En canvi, quan les filles surten d'estudi, comprem el berenar en una cafeteria de la vora, i allí la mestressa les tracta de «señoritas», amb una desimboltura que il·luminaria les tenebres.

Avui que les xarxes socials ho posen fàcil, no és estrany que un lector et demani de fer un cafè. Vaig quedar amb un noi deu anys més jove que jo: em va tractar de senyor Pujol, i jo, que soc flexible però no soc pas un envanit, vaig passar una mala estona.

Aquest Sant Jordi vaig observar els escriptors de signatura audaç i cua llarga. Es fan amb molta gent, a gran velocitat, en unes condicions histèriques. La lectora fanàtica i de mitjana edat tutejava una eminència literària, i s'hi feia una selfie. L'home granat, amb posat de perdonavides, per fer riure la tropa, tractava de vós una jove il·lustradora, visiblement abassegada. Un grup de senyores petonejava un mediàtic. I un nen, tímid com un pardal moll, tremolava, fent a mans l'exemplar del seu còmic a l'autor. Encaixades, abraçades, fins i tot un besamans, les formes que adopta el tracte m'interessen. Configuren la trama de les relacions humanes. Teixint, sovint a la força, l'entesa universal.