Explicàvem la setmana passada com una determinada elit espanyola practica una extracció econòmica que impedeix a la resta de l'economia créixer adequadament. Aquesta elit de grans empreses i alts funcionaris està localitzada a Madrid.
Els mapes econòmics d'Espanya mostren com el nord-oest, amb Galícia, Astúries, Cantàbria i el País Basc occidental constitueixen un eix industrial en declivi. L'eix Mediterrani des de Catalunya fins a Múrcia, més l'eix de l'Ebre des d'Àlaba fins Tarragona, constitueixen els eixos industrials en desenvolupament. Les illes Balears i les Canàries són espais turístics i les metròpolis de Barcelona i Madrid són àrees econòmicament ben consolidades. La resta és l'Espanya buida. Castella Lleó, Castella-la Manxa, Extremadura i part d'Andalusia són xuclades per Madrid. Madrid no produeix res, només consumeix. Un mapa que mesura la diferència entre generació i consum elèctric mostra un gran forat, un embornal, a Madrid. I mapes similars s'observarien amb qualsevol altre producte o mètrica.
El model ferroviari de l'AVE, fruit d'una inversió de 54.000 milions, obeeix a aquesta funció: dirigir tota l'activitat de la península cap a Madrid. Per això Lisboa s'hi va negar. Si bé el transport majoritàriament es realitza entre l'eix del Mediterrani i l'eix de l'Ebre, la infraestructura no es dissenya de forma transversal, sinó de forma radial. I, si mirem la localització de l'atur, veurem que està concentrat en una àrea que ocupa tot Extremadura i que agafa per sota un eix que va de Plasencia fins a Elx, essent més greu a la província de Cadis, on hi ha un atur enquistat entre el 30 i el 33%. L'Espanya buida continuarà buidant-se si el model econòmic continua per aquest camí.
Catalunya ha patit també una transformació important en els últims 30 anys. La indústria se n'ha anat de Barcelona ciutat primer i de la corona industrial després. Avui el PIB industrial per càpita de Catalunya es troba sobretot en un eix que va de la Garrotxa fins a la Terra Alta, passant per la Conca de Barberà, la Segarra, el Bages i Osona. La indústria s'ha allunyat de la costa cap a l'interior, on ha trobat terrenys a bon preu i mà d'obra qualificada amb baixa conflictivitat, també millor cohesió social. La metròpoli s'ha transformat en àrea de serveis i de turisme.
Si Catalunya ha pogut transformar-se de forma inclusiva cap a l'interior, per què Madrid no ho ha fet? Perquè el seu model és només xuclador. Madrid viu de l'administració del que els altres fan, té com a model el domini de l'activitat financera i asseguradora (la sortida dels bancs de Catalunya era l'última baula que faltava), i també l'energètica. A aquí cal afegir les grans constructores que depenen en gran mesura dels pressupostos de l'estat. Amb aquest model, què pot oferir Madrid a la resta del territori que no sigui anar a treballar a la capital per construir edificis i carreteres o hostaleria?
El gran Madrid necessita recursos per pagar el model no productiu i especulatiu, necessita créixer per construir i augmentar la població i aquests recursos els ha de captar de les àrees productives i exportadores, de l'eix Mediterrani i de l'eix de l'Ebre. Per això el model del gran Madrid és un immens llast per aquestes zones alhora que és el que impedeix que l'Espanya buida i Andalusia puguin emprendre un model de creixement adequat. Per què la seu de la marina no és a Cartagena o a Cadis? Per què el ministeri d'indústria no és a Catalunya? El concepte és: tot per a mi, tot és meu i només meu.
Aquesta és la raó per la qual el model econòmic d'Espanya sigui extractiu i no inclusiu, perquè les grans empreses són una font de portes giratòries i de distribució de petits recursos cap a alts funcionaris via remuneració en seminaris, ponències i altres prebendes. El teixit de la gran empresa, l'alt funcionari, el jutge, és un teixit que té els mateixos interessos de mantenir l'statu quo, que res s'alteri del sistema extractiu.
Molta gent a Espanya té clar que cal frenar l'oligarquia, però poca gent detecta la veritable escala del problema. Els primers dies del Govern Pedro Sánchez vaig coincidir amb la ministra d'indústria Maria Reyes Maroto que em va confirmar l'anàlisi sobre l'oligarquia, però el conflicte va molt més enllà. Per dissenyar un sistema inclusiu cal construir contrapoders efectius. Això vol dir fer la justícia independent de forma que els jutges siguin nomenats pel mateix col·lectiu, per pura meritocràcia, evitant el contagi polític. Alhora, cal treballar per fer els sistemes mediàtics públics independents, fora del control polític, contrapesant el control que el sistema financer fa dels mitjans privats.
Però tot això topa amb els enormes interessos del gran Madrid. La indústria catalana necessita més infraestructures vials per exportar, necessita captar més coneixement a les seves empreses, més joves amb formació professional, més tècnics superiors... i això demana uns recursos que ara no tenim. Necessita energia a millor preu i alhora poder fer-se càrrec dels col·lectius menys afavorits. En definitiva, necessita part dels seus recursos per sobreviure en el món global, no pot suportar un model extractiu que li va xuclant els marges a mesura que els genera. Hauríem de vendre els productes i serveis a Espanya amb un recàrrec del 7% per satisfer el desequilibri actual. Seria just.
