L agost del 2017, Susana Ruiz, amb tota generositat, em va regalar una sessió fotogràfica. Necessitava imatges per a la promoció d'un nou llibre, per a la meva web i l'entrada a la Viquipèdia. No sé mai com posar-m'hi, a les fotos: em sento encarcarat, forçat, incòmode. La fotògrafa, però, va aconseguir que em relaxés, que no pensés que m'estaven retratant, va aconseguir que els somriures fossin naturals i el rostre no semblés de cera. Vam fer la sessió a fora, en un pati interior, a primera hora del dematí, amb un aire fresquet i agradable, cercant els millors racons i la millor llum. Malgrat el model, el resultat fa molt de goig: són imatges vives, còmplices, espontànies, en les quals m'hi reconec. Tot el mèrit és de la fotògrafa, no cal dir-ho.
Algunes d'aquestes fotos han sortit després a diversos diaris i revistes, a la solapa dels meus llibres, a cartells de diferents presentacions, xerrades o clubs de lectura. També han circulat per les xarxes socials per difondre diverses activitats literàries. El fons d'algunes d'aquestes fotos és groc. I ho és perquè un dels racons del pati on es van fer estava pintat de groc i afavoria la llum i l'enquadrament de les imatges. És groc com podia haver estat verd, blau o carbassa (el meu color preferit, tot i les connotacions polítiques que té). És groc perquè és un de tants colors amb què es pinta, es veu i es viu el món. Però alguns, malalts de suspicàcia, hi han vist intencions polítiques perverses, d'altres fins i tot s'han queixat de com es pot utilitzar una imatge per enviar missatges subliminars, i alguns altres han arribat a dir que era intolerable que un organisme públic exhibís una fotografia amb aquest fons groc. Faria riure si no fos veritat. És certament grotesc, delirant i tristíssim alhora. I és que les fotos, a més, es van fer -ho repeteixo tant com calgui- l'agost del 2017, és a dir, abans del referèndum de l'1 d'octubre, abans dels presos polítics i dels llaços grocs. Però tant li fa que intenti argumentar tot això, tampoc no m'escolten. Veuen fantasmes a tot arreu, cerquen desesperadament la provocació, el conflicte; necessiten un enemic encara que se l'hagin d'inventar. Estan encegats pel groc i, per això, són incapaços de veure matisos. Viuen atrapats en la pobresa moral i espiritual del blanc i negre, potser perquè els recorda aquells temps en què qualsevol altre color i pensament eren reprimits amb brutalitat.
