28 de abril de 2019
28.04.2019
Diari de Girona

tantes mudances

28.04.2019 | 06:00
tantes mudances

En un dels seus «pecios», Rafael Sánchez Ferlosio recorda una bella cita de santa Teresa de Jesús que sembla dirigida a nosaltres: «En el que he viscut, he vist tantes mudances que no sé viure». Aquesta tarda de diumenge, en la qual escolto la Passió segons sant Mateu de Johann Sebastian Bach, penso en aquestes paraules. Al jardí de casa plou a estones i el vent sacseja el mar, com volent donar raó a tanta mudança. Aquella Espanya del segle XVI, definida per l'or d'Amèrica, les guerres religioses que assolaven Europa i el pes ombrívol de la Inquisició, era molt diferent a l'actual però coincidia amb ella en aquest misteriós traçat de les passions que anomenem condició humana. «El que va ser, això serà, i el que es va fer, això es farà. No hi ha res nou sota el sol», llegim a l'Eclesiastès. Ni el joc sagnant de les revolucions, ni les contradiccions del poder, ni el desafiament als seus límits, ni la tensió que batega entre el desig i la por, ni la profunda incertesa que amaga el futur tantes vegades a l'home, res d'això canviarà. Però, al mateix temps, aquí està tot: també aquesta inquietud gravada en unes paraules de la santa espanyola.
«He vist tantes mudances, que no sé viure», va confessar, segurament apesarada. Cató el Vell, ja al final de la seva vida, ens va llegar un pensament molt similar a l'observar que «és cosa molt dura haver viscut amb uns homes i haver de defensar-se davant altres», és a dir, amb un altre estil i altres codis de conducta, amb la seva etiqueta particular i criteris morals diferents. Res canviarà la condició conflictiva de l'home i de les societats, però sí es transforma la manera d'encarar els problemes, agreujant-los de vegades. La crisi política que viu el nostre país, sense anar més lluny, és també una crisi de convivència que subratlla un vell vici de la història: la dificultat de conviure en harmonia amb els que pensen diferent. Quan es parla –i és bo que així sigui– de la necessitat de portar al debat públic les dificultats territorials de l'Espanya buida, convé no oblidar que hi ha moltes altres Espanyes buides que també se senten desemparades, com la d'aquells que viuen assetjats pels extremismes ideològics, o la dels que pateixen l'atur de llarga durada i saben senzillament que la política no canviarà el seu futur de forma significativa, o la dels que comproven gairebé diàriament que les reformes concretes es deixen de banda a favor d'una manipulació maniqueua i gairebé sempre agressiva de les qüestions nacionals.
Del 78 al moment actual es podria dir amb Teresa d'Àvila que hem viscut tantes mudances que ja no sabem com dirimir les diferències ni com viure en comú. Aquesta ciutadania, no representada per l'algaravia electoral ni les guerres culturals tan del gust dels demagogs, es troba desorientada. Segurament vol conèixer quin és el mal menor –si n'hi ha– i de quina manera pot contribuir a recuperar aquest principi fonamental de la política que és l'amistat. O, almenys, el respecte. Abans que sigui massa tard. Abans, diguem, que l'odi i el fanatisme, la propaganda i les disputes identitàries, la por i la desconfiança, el soroll i les falses certeses corroeixin la substància moral del poble. Abans, en definitiva, que no tinguem res a dir-nos els uns als altres, perquè només ens reconeguem en els nostres.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit