Fa uns dies, un treballador, declarat invàlid total per a la seva professió de paleta, em comunica que la Seguretat Social es nega a abonar-li la pensió que li correspon, al·legant que com que és perceptor del subsidi d'atur, no pot cobrar la pensió, per incompatibilitat. I certament hi ha incompatibilitat entre ambdues prestacions. El problema està en discernir quina de les dues prestacions és més favorable al treballador, perquè la pròpia normativa legal preveu expressament que quan un treballador en tal situació no opta per una de les dos, se li abonarà la més favorable.

Però el problema sorgeix quan l'administració, fent interpretacions errònies i de mala fe, busca raons i problemes inexistents per tal de no abonar la prestació més alta. En aquest cas concret, tot i que el treballador ha presentat un escrit explícit i clar, comunicant que a partir d'ara opta per cobrar la pensió que li correspon, renunciant al subsidi d'atur, la Seguretat Social li respon que no accepten tal petició i que segueixi cobrant el subsidi, pel qual va optar uns mesos enrere. Lamentable i totalment incomprensible i injustificat.

Si analitzem el que disposa la normativa legal, cal posar de relleu que, en consonància amb el sentit comú, l'opció preferent és abonar la prestació més alta a la persona afectada per una duplicitat com l'esmentada. I a més es recull que quan explícitament la persona opta per cobrar una i renuncia a l'altra, l'administració s'ha de limitar a donar satisfacció a aquesta elecció, sense posar obstacles ni excuses. Jo em pregunto, té sentit que una administració, com la Seguretat Social, actuï contra els drets dels que la sustenten amb les seves cotitzacions? És de sentit comú, que algú opti per cobrar el subsidi de 426 euros mensuals, en lloc d'una pensió de 700 euros mensuals? S'ha d'obligar a aquest treballador a acudir als tribunals per reclamar el seu dret, i esperar un any o més perquè se celebri un judici?

No podem perdre de vista que les administracions públiques estan per servir la societat i les persones, evidentment fent complir les lleis i les obligacions, però també respectant escrupolosament els drets de les persones. Situacions com aquesta desacrediten l'administració pública, i posen en qüestió la manca de sentit comú i d'humanitat de moltes decisions i resolucions administratives. I no és excusa sortir per la tangent afirmant que si l'afectat no hi està d'acord, que vagi a reclamar judicialment. Això és un greu error, i cal prendre consciència.