Si repassem la biografia de Pedro Sánchez, arribem a la conclusió que és un home ungit pels déus. Quan es parlà insistentment que era un cadàver polític, ressuscità i es reencarnà amb un nou Pedro Sánchez, més actiu i decidit, més polític. Es reinventà. Com que la pel·lícula de moda de llavors era El renacido (meravellosa pel·lícula protagonitzada per Leonardo DiCaprio que ja he vist tres vegades) s'aplicà el títol a Pedro Sánchez, la persona que a partir del dilluns ha esdevingut president en funcions.
A alguns polítics espanyols, com també al general Franco, se'ls ha atribuït el privilegi de la baraka (un mot àrab que significa carisma, benedicció divina, persona tocada per la gràcia d'Alà). Aznar, quan se salvà miraculosament de l'atemptat perpetrat per ETA i anys després president del govern, molts periodistes interpretaren que aquesta sort era deguda a una protecció de la divinitat. En Rajoy no necessitava cap baraka, ja en tenia prou d'exercir de gallec i veure passar els núvols tot aplicant la màxima de Vincent de Gournay (s. XVII) « Laissez faire et laissez passer, le monde va de lui même» («no facis res, deixa passar-ho tot perquè el món rutlla sol»). En Mariano ha acabat sol com un mussol. En Casado, que ha fracassat, tan pinxo que semblava, va tallar el cap de tots els seus amics
P. Sánchez té un privilegi especial, puix que la seva vida política va baixar a l'espessa fosca i va remuntar per tocar el cel. Ara totes li ponen. Pedro Sánchez, home benastruc, amb un esmolat sentit de l'oportunisme polític. Després de fer fora un deteriorat i solitari Rajoy amb una moció de censura inopinada, es convertí en president. Havia sortejat amb èxit, empentat per les bases socialistes, el poder dels cacics territorials i d'homes tan influents i preponderants com Felipe González, Alfonso Guerra, Rodríguez Ibarra i un llarg etcètera.
Després del seu nomenament com a president del govern d'Espanya van aparèixer enquestes que indicaven la seva puixança i que era la persona més valorada de la classe política. Els deus somreien al nou inquilí de La Moncloa. En un article ho vaig presentar com la «lluna de mel», un període de bonança, gloriós, que s'atorga als que han guanyat una batalla gloriosa, en aquest cas va ser expulsar del govern al PP.
Pedro Sánchez va triar el millor moment demoscòpic per convocar les eleccions, no sols per la feblesa del PP, tacat de corrupció i amb crisi de lideratge, i per la seva mala praxi de govern, sinó que també va decidir fer-les contra el seu propi partit, contra el PSOE dels barons territorials conservadors i contra les gerres xineses vanitoses, que prometeren estar-se callades dedicant-se a la mística suprema i incompliren la promesa tot xerrant de forma compulsiva per demostrar-se que són importants.
Els grans poders, el bancari, l'empresarial i els amos dels grans mitjans de comunicació, es belluguen frisosament i acceleradament perquè es materialitzi el pacte entre el PSOE i Cs. Volen que en Pedro Sánchez i l' Alberto Rivera després de tirar-se els plats al cap es petonegin. Totes aquelles declaracions grandiloqüents per part de Cs contra el PSOE en el sentit que mai s'abraçarien per formar govern queden anul·lades amb una frase curta i entenedora: «Hem pactat pel bé d'Espanya». També es recordarà que en campanya electoral les boques s'escalfen i disparen expressions altisonants irrealitzables.
El divendres, dos dies abans de les eleccions, es presentaren sondejos electorals d'estranquis, disfressats amb noms estranys, que advertiren que Vox podia aconseguir de 50 a 60 escons, i que anava frec a frec amb el PP tot superant Cs. S'ha d'acceptar resignadament que Vox és el gran guanyador, no sols ha arrancat vots de l'Espanya antiga i rural, el que ara s'anomena l'Espanya buidada, sinó dels cinturons industrials de les grans ciutats poblades per gent vinguda de fora d'origen humil. Per aquesta munió de persones la democràcia no els ha reportat satisfaccions, ans precarietat laboral, ha desestructurat la tradició familiar intocable, ha trencat parelles, ha retallat el rol de l'home totpoderós i pretén desmembrar Espanya. Vox recupera la seva infància i adolescència, els retorna a l'Espanya quieta, immobilista, franquista, enemiga del progrés social. La por cerval que provoca Vox ha fet reflexionar moltes persones i no els han votat.
Des del 2011 les convocatòries d'eleccions generals s'han fet a la tercera o quarta setmana del més. 9 milions de pensionistes que poden decantar el vot a favor d'un partit o d'un altre. A 9 milions de pensionistes, dies abans de votar, se'ls ingressa la paga a la seva llibreta bancària.
Mariano Rajoy, després d'una majoria absoluta aconseguida quatre anys abans, decidí convocar les eleccions el 20-D del 2015 i em sorprengué que dies abans ja figurava en el meu compte la paga doble. Malgrat aquest ardit, el PP de Rajoy no revalidà l'èxit electoral anterior, tanmateix aconseguí escons suficients per continuar governant. Als pensionistes se'ls compra, són tan fàcils de convèncer? No ho sé. Tanmateix alguna raó poderosa té el govern per fer anar a dipositar la papereta a finals de mes, després d'haver pagat un nombre importantíssim de votants. Podria convocar-les la segona setmana o els primers dies de la tercera, però opta per fer-ho després que els pensionistes hagin cobrat el sou.
JxCat, concretament el seu líder Carles Puigdemont, s'haurà de sotmetre a una severa autocrítica perquè ERC i de nou el PSC l'han guanyat escandalosament. Algun dia caldrà que ens expliquin aquesta tensió tan visible que hi ha entre l' Oriol Junqueras i en Puigdemont.
Reconec que he viscut anguniejat. Molts amics també estaven frisosos. La setmana passada pensava que la dreta cavernícola podia formar govern, cosa que ens ressituaria de nou al franquisme. Estic joiós amb el resultat perquè Podem i PSOE amb el suport d'altres partits han neutralitzat l'embranzida retrògrada d'una dreta venjativa, rancorosa.
