El programa de Junts per Catalunya (JuntsxCat) a les eleccions del 28 d'abril era el mateix que el de la convocatòria del 21-D del 2017. Per intentar pescar en aigües tèrboles no calia capficar-se gaire perquè n'hi havia prou amb oferir l'esquer del martirologi dels polítics empresonats o fugits de la justícia.

Per tant, es va al Congrés i al Senat a donar la tabarra permanent d'agitació i propaganda amb l'eslògan d'«independència o independència», consigna d'avorrida insistència.

Es tracta de fer soroll per vendre que s'ha de marxar d'una Espanya espoliadora i repressora perquè nega un imaginari dret a l'autodeterminació de Catalunya.

És un missatge tendenciós que aprofita una conjuntura marcada per la desesperació d'una ciutadania colpejada per la crisi econòmica, per l'angoixa davant un futur incert i per la indignació davant les respostes autoritàries d'un Estat «centralista i autoritari».

Sota aquest prisma, Puigdemont, amb la tossuderia d'un nen malcriat, insisteix que «l'1-O és un mandat irrenunciable que va determinar com vol viure aquest país».

Per tant, segons els independentistes, l'acceptació d'un mandat imaginari rebut pels votants s'esgrimeix com una condició sine qua non per a qualsevol diàleg.

Ara bé, aquest relat màgic d'un 1-O convertit en un exercici d'autodeterminació és fals de cap a peus. Els grups independentistes van abusar de la seva majoria en el Parlament de Catalunya, menyspreant els drets de la minoria, element fonamental de la democràcia.

I, a hores d'ara, segueixen portant una bena als ulls sense admetre que el referèndum no reunia les mínimes condicions democràtiques.

De fet, van aplicar la llei de la selva, saltant-se la Constitució i l'Estatut, per aprovar un referèndum il·legal i una declaració unilateral d'independència.

Així doncs, fins que els secessionistes intolerants no acceptin que han enganyat la gent, serà difícil qualsevol negociació per a resoldre el contenciós entre Espanya i Catalunya.

En aquest context, ERC i la CUP, sense dir ni ase ni bèstia, s'han empassat els gripaus que «el petit Napoleó» despatxava des del seu refugi de Waterloo.

El dirigents d'ERC, esquivant els envits enverinats per no ser acusats de traïdors, han ignorat els cants de sirena que exigien la unitat de l'independentisme sota la mà de ferro del fugitiu de la justícia.

Per tot plegat, la victòria d'ERC a les eleccions del 28-A reforça la seva posició dins del bloc independentista. Amb el 24,6% dels vots (1.015.355), dobla el 12,1% (497.638) de Junts per Catalunya.

Ja poden dir missa els partidaris de Puigdemont, perquè el retrocés és indiscutible.

Cavalcant entre les runes del pujolisme, declina la influència del senyor de Waterloo.