30 de abril de 2019
30.04.2019
Diari de Girona

La República filatèlica

30.04.2019 | 00:14
La República filatèlica

Hi ha molts indesitjables que s'han afartat de criticar el Consell de la República, insinuant que és una enganyifa perquè els fidels vagin enviant diners a Bèlgica per sufragar la gran vida d'en Puigdemont i els seus amiguets. Ara s'hauran d'empassar les seves paraules, perquè ahir es va anunciar que «després de setmanes de feina intensa» (sic) aquest consell tan injustament criticat ha presentat una col·lecció de segells. Això sol ja seria motiu de joia i alegria per als catalans de bé, però és que a més els segells duen imatges altament patriòtiques, com una urna o, atenció, un llaç groc, cosa que ens estalviarà saliva, ja que no hi pot haver català autèntic que no vessi unes llàgrimes en tenir als dits tal relíquia, llàgrimes que serviran per enganxar-lo sense passar-li la llengua per l'anvers, que el Consell de la República Filatèlica ho té tot pensat. Petit incís per als més joves: els segells eren uns quadradets petits que, mitjançant saliva, s'enganxaven a la part superior d'una cosa que duia el nom de sobre, que a la vegada en contenia una altra anomenada carta i que consistia en un paper escrit. Tot plegat s'enviava a una altra persona per comunicar-li deutes, fer-li saber el nostre estat general o -en casos més desesperats- declarar-li l'amor. Dècades enrere aquest curiós sistema substituïa el Whatsapp i l' e-mail.

Rebre una carta avui en dia fa por, però no s'alarmin, que si en una cantonada hi ha un segell amb el dibuix d'un llaç groc, vol dir que va sortir de Waterloo amb tartana fa dues setmanes i va ser escrita amb ploma de ganso. A veure si ara que sabem que el Consell de la República és només una associació per a la recuperació d'ancestrals costums, les donacions creixen i en Puigdemont deixa de pidolar diners, que fa coseta veure'l sortir cada dos per tres a demanar, tot i que més trist és de robar.

Després dels segells, l'expresident instarà amb el seu exemple a recuperar activitats com la de cagar ajupit al bosc, parlar en públic amb un escuradents viatjant de costat a costat de la boca, i trucar només a través de telèfons fixos, i encara amb l'ajut d'una operadora, tot retransmès oportunament per TV3, en blanc i negre per descomptat. El que s'ha de fer, perquè el món ens miri. Ah, i sobretot, no oblidin enviar a Waterloo algun gir postal.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook