01 de maig de 2019
01.05.2019
Diari de Girona

Bandes sonores

30.04.2019 | 23:51
Bandes sonores

Hi ha qui s'obceca a limitar una banda sonora cinematogràfica a la pel·lícula per la qual ha estat concebuda. És indiscutible que la imatge és la seva referència fonamental, perquè al capdavall la partitura ha estat elaborada per explicar o apuntalar l'acció i les emocions que se'n deriven, però aquest estil de música acaba tenint vida més enllà del recolliment de la sala, sigui de cinema o domèstica, perquè a les seves notes hi perviu un poder d'evocació i suggestió que va molt més enllà del seu context creatiu. És per això que el tema de Bernard Herrmann per a l'escena de la dutxa de Psicosi serveix per compassar qualsevol assassinat imaginari, i pel mateix motiu associem la música de John Williams per a Tauró a qualsevol amenaça incipient. Per això reproduïm mentalment les notes de John Barry per a Memòries d'Àfrica quan veiem estampes d'aquest continent o xiulem la sintonia de Cantant sota la pluja quan tenim un moment d'eufòria durant una tromba d'aigua. La llista és infinita, perquè al costat dels clàssics que se'ns enregistren a la memòria o formen part del discurs musical de la nostra generació, hi anem sumant temes que acaben configurant la nostra manera de mirar el món. Hi ha bandes sonores que transcendeixen la seva pel·lícula perquè acaba adherida a la nostra, aquella que filmem amb l'acumulació d'experiències, d'èxits i fracassos, de realitats viscudes i somiades. Podem posar la música de Michael Giacchino per a Lost a un moment de pèrdua i tot seguit recórrer a la de Hans Zimmer per a Gladiator per sentir-nos capaços de guanyar mil batalles. Podem sentir el pes del temps recreant el tema del mateix Zimmer per a Origen i després desafiar-lo sentint-nos Marty McFly amb el d' Alan Silvestri per a Retorn al futur. Ens imaginem caminant acompanyats pel sinuós Jerry Goldsmith d' Instint bàsic, podem arrencar a córrer amb el frenètic James Newton Howard d' El fugitiu. Gràcies a les bandes sonores, la vida funciona amb la mateixa música que ens explica Indiana Jones, la Princesa Leia, James Bond, la núvia de Kill Bill, Superman i els amors impossibles de Casablanca. Viatgem endavant i endarrere en el temps i en l'espai, podem visitar futurs distòpics i passats sublimats, recórrer ciutats imaginàries i arcàdies recòndites. No és només la banda sonora d'una pel·lícula o uns personatges, és un llegat emocional que passa a formar part d'imaginaris propis i aliens. Per això quan les escoltem fora de context somriem a la vegada: sabem que, d'una manera o una altra, ens uneixen.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook