Hi ha moltes maneres de mirar els resultats de les eleccions de diumenge passat. El tòpic obliga a destacar l'alta participació ignorant voluntàriament que una mobilització molt superior a l'habitual, si és signe d'alguna cosa, ho és d'anomalia. Però han passat més coses que cal deixar apuntades. Si a les últimes eleccions el principal incentiu per anar a votar havia estat incidir en el debat sobre el model d'estat o la qüestió nacional (segons es miri), en aquesta ocasió el combat ideològic li ha pres el protagonisme. S'ha mostrat un encert estratègic del PSOE la crida per aturar Vox i un govern de dretes. Un parany en el qual ha caigut de manera infantil el PP de Pablo Casado, que es va passar tota la campanya repetint que, si sumaven, es traslladaria a Madrid el pacte d'Andalusia. En clau catalana els resultats d'Esquerra trenquen la idea que als republicans sempre els van millor les enquestes que les eleccions. S'ha destacat encertadament que la victòria d'ERC és la primera que aconsegueix en unes eleccions generals un partit independentista. Que el partit amb més diputats hagi estat una formació independentista és tan inèdit com que les tres candidatures més votades (ERC, PSC i En Comú Podem) siguin netament d'esquerres. Si ho traslladem a número de vots, els tres en van aplegar 2.600.000, als quals es poden sumar els més de 100.000 del Front Republicà. Si fem la lectura dels resultats en l'anomenat eix nacional, els no independentistes sumen gairebé 1.800.000 vots per 1.630.000 els independentistes. El sobiranisme dels Comuns va aconseguir 600.000 vots més. Hi ha una tendència a repetir que les municipals del dia 26 seran una segona volta d'aquestes eleccions i ja podria ser que una part dels electors s'ho mirin així si alguns dels candidats no ho eviten i la política de pactes acabarà de dibuixar quin és l'eix que s'imposa a partir d'ara en el debat polític a Catalunya.
