La Catalunya dramàtica prengué dilluns cos en la declaració de Lluís Llach al Suprem. Cos i ànima. Totes les categories del drama. És la Catalunya estrafolària, passada de sucre fins a extrems delirants, excitada de passions baixes, que oblida l'ofici del que sap fer, la caseta i l'hortet, per anar a fer el mec en exaltacions que ja es veu que no van enlloc. Hi ha un malentès, Kafka ho diu, i aquest malentès serà la nostra ruïna.

Lluís Llach va ser, mentre s'hi va dedicar, un gran cantautor, de públic majoritari i transversal, capaç d'agradar a persones de totes les edats i perfils ideològics, tant a Catalunya com a la resta d'Espanya, i també una mica a França. Tenia les cançons, una posada en escena molt atractiva, un admirable poder de convocatòria i una molestíssima tendència -molestíssima per a mi, ésclar- al proselitisme, que tenia molt d'èxit als seus concerts. I un bon dia, per aquella mena d'embolics que els catalans ens fem, va deixar la música per dedicar-se a escriure unes novel·les espantoses i per anar a fer el diputadet amb les seves lamentables idees mig feixistes mig ridícules, que eren suportables entre cançó i cançó, com a expressió estètica d'una tradició de protesta dins del món de la Cançó, però que dutes a la política de veritat resulten anava a dir que intolerables però simplement puc dir que grotesques, perquè no arriben al mínim d'articulació ni de coherència per ser considerades idees.

El Llach polític no només s'ha denigrat personalment sinó que ha despullat l'àuria mítica que les seves cançons tenien i les ha mostrades per dins, exhibint-ne l'últim propòsit no només contrari a la llibertat sinó als interessos de la Humanitat. Un Llach incapaç d'entendre el respecte a l'altre, a la propietat privada, a la democràcia, a la Llei que ell mateix va votar, al més elemental possibilisme polític que assegura el benestar i la convivència. Un Llach d'esquerra irracional, desmentida pel seu benestar al qual no ha renunciat mai, un Llach com a mínim insincer, per no dir cínic, que renega del capitalisme amb què ha pogut quantificar -merescudament- el profit de la seva brillant carrera artística i de la seva notable aventura com a productor de vins; un Llach que recomana per als altres les receptes de la misèria, radicalment contràries a les que a ell li han servit per fer-se ric.

Aquest Llach mediocre, vulgar, totalitari, mentider, agitador de masses cap a una independència que ell sabia perfectament que ni la tenien preparada ni comptava amb el suport de la majoria de catalans; aquest Llach de carrer estret, populista, antiintel·lectual, molt poc generós a l'hora d'entendre les raons de l'altre, tràgicament allunyat de qualsevol grandesa artística i ja no diguem moral és el que comparegué dilluns al Suprem, amb gadgets grocs com si fos una pobra jubilada de l'ANC que ha arrasat el merchandising de les barraquetes d'una tarda de Diada. Quina vergonya aliena tot un Lluís Llach disfressat de la seva pitjor paròdia, havent renunciat al que sap fer, i que li hauria servit per contribuir a la sort del procés d'una manera molt més fonda, punyent i decisiva, i no aquesta mena d'aiguabarreig indigne entre Junts pel Sí i la CUP, convertint la política en un guinyol de pam i pipa, en una sòrdida trobada de tietes que prenen el te per explicar-se els fogots que tenen des que ja no menstruen.

És la Catalunya dramàtica, la de l'auca del seyor Esteve sent Lluís Llach el seu propi fill i net que s'ensorra ell mateix el negoci. Llastimosa sort d'un país, i d'un talent, que quan s'allunya de l'activitat privada, del que cadascú sap fer, i s'intenta articular políticament, perd qualsevol sentit de la realitat, de la prudència, es torna fosca tota intel·ligència i no hi ha absolutament res a fer. I aquest tot o res en què sempre Catalunya acaba destruïda; i aquest pretendre que amb Espanya ens ha anat tan malament quan Lluís Llach és l'exemple més rodó que certifica que vivim no bé sinó molt bé; i aquesta pulsió totalitària d'esquerres que és la creu d'una terra de fenicis, hàbils en el comerç com el Lluís sempre ho fou, amb els discs i els vins, quan preferia guanyar diners que donar-nos lliçons del no-res. Dit ben clarament: si el Llach empresari, tant en la música com en els vins, s'assembla en la seva praxi tant a mi, i a qualsevol votant del PP, no entenc per què després en públic s'entesta a insultar el que li ha anat tan bé, i a predicar tontíssims preceptes que de la Història hem après que només creen fam i mort -si és que no és, en aquest cas, el mateix.

Drama, drama dilluns al Suprem. Aquesta Catalunya desnortada, panxacontenta, rebentada per ella mateixa de cinisme i d'incompetència, aquesta Catalunya que no sap on va ni què fa ni qui és.