Ja hem dipositat el vot i hem donat una configuració al Congrés dels Diputats que, tal com ha quedat, desfà la sentència oral del nostre il·lustre palafrugellenc Josep Pla: «Les esquerres són fàcils de manejar a base de concessions socials. Les dretes són insaciables i perillosíssimes».

Les esquerres no tenen majoria absoluta i molt menys la dreta. O sigui, l'esquerra no podrà fer com la dreta en anteriors legislatures que ostentaven majories absolutes. El senyor Pedro Sánchez haurà de governar en coalició amb altres partits o governar amb el que tècnicament anomenen «geometria variable». Ara pacto amb uns, ara amb uns altres.

Això es bo perquè obliga a trobar consensos. Consensos coherents amb els desitjos de la majoria de votants (per no dir de tots). És possible? Em sembla que hi ha camins de consens. Tractaré d'exposar-los.

És notori, tant per les reivindicacions com per les promeses electorals, que la ciutadania vol «progressar». Per tant, està disposada a acceptar «polítiques de progrés». La paraula «progrés» pot tenir diferents accepcions, segons l'òptica ideològica o religiosa, però si diem «progrés econòmic» el consens serà més ample i si afegim «equitatiu», el consens serà molt, però molt més ample. Entenc, doncs, que l'objectiu bàsic d'aquesta legislatura ha de centrar-se en assolir «el progrés econòmic i equitatiu», necessari i imprescindible per al benestar de tots els ciutadans.

Com s'assoleix? Acceptant, en primer lloc, que estem en un vaixell que fa aigües per les onades de les desigualtats i precarietat laboral. «Si vostè es troba en una barca que fa aigua de forma crònica, l'energia que dediqui a canviar de vaixell probablement serà més productiva que l'energia que dediqui a tapar forats» ( Warren Buffet, empresari d'inversions dels EUA).

És evident que el model dels darrers anys no és un model de progrés econòmic per a tothom. Cal orientar la nostra economia a altres models. Quin model? Hi ha nombrosos tractats d'economia, informes, fulletons, però faig meva la dita popular «més caga un bou que cent pardals». Més pòsit deixa un bon llibre sòlid (pel seu contingut) que un miler de fulletons o tertúlies de ràdio/TV.

Per aquesta raó, em permeto aconsellar el llibre El despliegue de las economías regionales (Deusto) de Kenichi Ohmae, on proclama que el futur de l'economia, el motor de prosperitat són el que ella anomena «estats regió» amb contraposició als «estats nació» esdevinguts dinosaures en vies d'extinció.

Kenichi Ohmae, de prestigi internacional, de formació intel·lectual i acadèmica extensa, formada en les millors universitats del món i d'experiència acreditada a Hitachi i McKinsey&Company, prova amb dades i documents que unitats geogràfics de treball i producció, ben comunicades com Hong Kong, Osaka, Nord d'Itàlia, Alt Rin i Catalunya, més vinculada amb Toulouse, Lió o Milan que amb Sevilla o la Corunya

En els «estats regió» és on es donen millor els fluxos econòmics. Fluxos que l'autora anomena «quatre is»: «i» d'inversió, que avui no està subjecte a uns límits geogràfics determinats; «i» d'indústria, que avui té una implementació mundial; la «i» d'informació, que fa possible que avui una empresa pugui operar en diferents parts del món; i, finalment, la «i» d'individus consumidors, que també té una orientació mundial.

L'«estat nació» propugnat per Espanya, tot i que es defineix autonòmic, no s'ha desprès del seu afany centralitzador que, d'acord amb la descripció que fa l'autora, són organismes polítics, en els sistemes circulatoris dels quals s'acumula constantment el colesterol. Els «estats nació» esdevenen unitats operatives artificials, inviables en una economia mundial.

En els països on hi ha prosperitat, és una prosperitat basada en la regió. Quan una regió prospera, la seva fortuna es fa extensible als territoris veïns. «La riquesa, igual que el saber, sorgeix en nuclis i s'estén a partir d'ells» ( William James, filòsof).

En l'actualitat, tant en el món desenvolupat com en el que està en vies de desenvolupament, la unitat operativa natural per aprofitar l'economia mundial en la generació de riquesa és la «regió-estat» i no «l'estat-nació». El senyor Pedro Sánchez, si vol infondre l'única esperança de «progrés econòmic equitatiu» ha de contrarestar les tendències centralitzadores postfeudals de l'era moderna i fomentar que el pèndul de l'economia s'allunyi del centralisme madrileny i caigui sense pors, ni «pals a la roda» en les «regions estat» com Catalunya.