Vaig anar a la fira del fang -deu fer quinze dies-, i vaig comprar un siurell que tenia la forma d'un bou. La figura és blanca, com correspon a la tradició, amb ratlles vermelles i verdes al cos i a les cames, les banyes vermelles, que destaquen sobre el blanc. Estic convençut que aquesta petita figura, no més llarga de quinze centímetres, hauria agradat a Joan Miró. I potser hauria pintat una constel·lació només per a ella. Fa molts d'anys, més de quaranta, vaig arribar a arreplegar-ne una petita col·lecció. No n'hi havia més de sis o set, però eren una veritable meravella. N'hi havia que eren fets de madò Bet de Pòrtol, d'altres, de can Torrens d'Inca, d'altres d'aquell cec que, mancat de la vista, encara treballava al torn tots els dies i feia càntirs i alfàbies i tota l'obra de fang pròpia dels ollers. Aquella venturosa col·lecció de bous em va desaparèixer un dia en què la vaig deixar en préstec a un conegut meu que feia un treball d'investigació sobre els siurells. No he tornat a veure'ls mai més. L'home es va morir i qui sap els siurells per on paren. A vegades he imaginat un pagès que llaura el seu tros de terra. Canta. L'antiga tonada del llaurar era lenta. Aquell home feia que la cançó duràs mentre no hagués acabat el solc. L'home canta i posa tot l'esment perquè el solc surti dret. De sobte, entre els terrossos, la punta de l'arada ha desenterrat un tros de test: l'home ho mira de prim compte, li treu la terra i descobreix que ha desenterrat una figura que té forma de bou.

És conegut el caràcter sagrat del bou en les antigues religions mediterrànies. Per als egipcis, el déu Apis tenia forma de bou. I era un déu solar, un déu de la fertilitat, com ha estat sempre el sol a les terres que tanca el nostre mar. Els egipcis el representaven de forma realista: el déu tenia la forma d'un bou, però enmig de les banyes hi col·locaven un disc solar: era el déu del Nil, el que personificava la crescuda de l'aigua i l'abundància a l'hora de les collites. Des d'Egipte la veneració del bou degué passar a la cultura minoica, i a Grècia, i a Roma. L'estiu passat vaig tenir la fortuna de visitar la ciutat de Càndia, l'antiga capital de l'illa de Creta, actualment coneguda amb el nom d'Iràklio. I a aquesta ciutat, el Museu Arqueològic i el jaciment de Cnossos. He de dir que al museu de Càndia vaig poder veure moltes terracotes en forma de bou i molt semblants a la figura que fa quinze dies vaig comprar a la fira del fang, només que aquelles no estaven pintades de blanc ni tenien les ratlles de colors. Potser el temps i la terra sota la qual havien estat enterrades havien fet que els perdessin. També vaig veure les pintures que reproduïen els salts dels atletes sobre el llom dels bous procedents del palau de Cnossos. És important com s'ha perpetuat l'elaboració d'aquesta figura al llarg de milers d'anys. Potser només hi hem afegit el siurell a fi de convertir-la en una joguina de fang. Ovidi ens conta que Júpiter es transformà en un bou blanc, mentre Europa recollia flors a prop d'una platja. En veure que no era agressiu, l'acaricià i arribà a muntar-lo sobre l'esquena. Però Júpiter alçà el cap i envestí a córrer cap al mar, sobre les ones. Arribaren a Creta i d'aquesta illa, Europa en fou la primera reina. De la unió de Júpiter i Europa en nasqueren tres fills. Un d'ells, Minos -que donà nom a la civilització minoica de la qual procedeixen els nostres siurells en forma de bou, però també els bronzes trobats a Son Corró de Costitx- fou rei de Creta i regnà sobre les illes de la mar Egea, fou el pare d'Ariadna i fou tingut per un rei malvat que cada any exigia l'entrega d'un esplet de joves atenencs que li servien per alimentar el Minotaure.

La figura de fang -del fang de Marratxí- porta un sol, com si fos una rosa, enmig del front. Potser encara és el signe de la fertilitat i el bon temps que fa quatre mil anys els antics cretencs dibuixaven al front de les seves figures de terrissa. Abans també ho havien fet els egipcis. Possiblement, aquella dona que em va vendre el siurell a la fira del fang no en sabia res de tot això. Ella es limità a posar aquell petit sol enmig del front de la figura del bou. El sol enmig del front, perquè és primavera.