La nova campanya electoral fa molta mandra. Només per estalviar-la hauria valgut la pena ajuntar totes les votacions. Per a nosaltres hauria suposat quatre urnes, que serien cinc en dotze autonomies, però entre dipositar cinc paperetes en una sola visita, o haver d'anar a votar dos diumenges diferents i aguantar dues campanyes electorals consecutives, el mal menor de seguida està triat. D'aquí al dia 26 barrejarem les converses per formar govern amb la propaganda per captar el vot. Quan escoltem notícies de Veneçuela les haurem d'interpretar segons les preferències espanyoles de qui les explica. La constitució de la mesa del Congrés se celebrarà el dimarts 21 de maig, cinc dies abans de la cita amb les urnes; els partits hauran de pactar per repartir-se els càrrecs i després es tiraran aquests pactes pel cap. Els socialistes no volen que es doni per fet l'acord amb Podem, per no perdre vots de centre, ni que se sospiti cap simpatia amb Ciutadans, pel mateix motiu. I el PP vol fer oblidar la seva aliança andalusa.

Els informatius de la tele es tornaran a espatllar amb les darreres ocurrències dels candidats, presentades per raó de quota i no d'interès periodístic. Retrobarem els espais gratuïts de propaganda a la radiotelevisió pública, motiu més que suficient per fer zàping. La principal diferència és que els protagonistes ja han passat un primer examen, contundent i esclaridor, i quan en veiem desfilar alguns podrem dir: mira, un cadàver ambulant, a veure si li cau el nas.

Com que aquest és un país macrocefàlic, estarem pendents de les eleccions municipals de Barcelona però en clau de política catalana. Se'ns en fum el tramvia per la Diagonal; del que es tracta és que la capital sigui l'avantguarda o la tomba de la marxa cap a la independència. I de quant avantatge obté Ernest Maragall respecte a Joaquim Forn i Elsa Artadi. En una mesura o altra, el debat barceloní que presenciarà Catalunya contaminarà les votacions locals.

I quant a Europa, no cal ni dir-ho: protagonisme de Puigdemont (en dibuix a les paperetes) i Junqueras. Més clar, impossible. Ens parlen del futur de Catalunya. Europa se la juga en aquestes eleccions; els qui volen frenar la dinàmica comunitària, aprimar la Unió en benefici dels estats, podrien ocupar un nombre decisiu d'escons a l'Eurocambra. Però d'això no en sentim a parlar.

Quina mandra.