Una família comença quan dos emprenedors que s'estimen decideixen construir l'aventura de la seva vida. Si són joves, ho fan empesos per aquella energia incandescent que duem a dins i que ens empeny a sortir disparats cap amunt, enlaire, més alt encara. Poc després és ben probable que els neixin fills i, si això coincideix amb l'envelliment dels pares, la família començarà a assemblar-se al departament de logística d'una empresa caòtica. Sempre falten mans, sempre falten hores, sempre falten calés. El departament de compres es veurà desbordat de seguida. El munt de coses noves que cal per aixecar la niuada no s'acaba mai i les hores de feina per arribar a pagar-les, tampoc. La família esdevé un cafarnaüm on els miracles no arriben a temps. Els anys, en aquests condicions, es volatilitzen, i aquells dos emprenedors, amb l'empresa en marxa, no tenen temps ni de preguntar-se on van, ni què volen, ni cap a on es dirigeixen. Poc després -una alenada- els pardalets volen i gemeguen les fustes de la nau familiar. Sembla que cal redreçar el timó, però els tripulants, aquells dos del principi, voguen desorientats per les habitacions buides.

Però això, tanmateix, és com un arbre que no para de fer branques. La família va creixent. S'hi incorporen nebots, cosins, joves, gendres i nores. Un no parar. La cosa es completa, es torna heterogènia i complexa, coincideixen tarannàs i camins diferents en una mateixa plaça. L'ecosistema canvia. Hi ha esquerdes que s'obren i ponts que s'alcen.

Amb tanta diversitat de genis, de caràcters i d'objectius la navegació es complica. Hi ha esculls imprevistos, cales amagades i canvis sobtats d'oratge. De vegades penso: com és que ens aguantem, les famílies? Com és que m'aguanten? Una família deu ser també una mena de miracle.