No importa que la felicitat pugui existir o no. Mentre molta gent hi cregui funciona com si existís. Li passa com a Déu, una altra idea d'èxit, el seu major rival ara.

Es pot matar per la felicitat. A Torí (Itàlia) Said Machaouat, de 27 anys, va assassinar Stefano Leo, de 33 anys, d'una punyalada al coll. Va seleccionar la seva víctima entre els molts que passaven perquè «semblava massa feliç, i no suportava la seva felicitat. Volia assassinar un noi com jo, treure-li tots els somnis que tenia, els fills, arrabassar-li els seus amics i els seus parents».

En el conte de Tolstoi La camisa de l'home feliç, un tsar malalt sent a un trobador el remei al seu mal: buscar un home feliç i vestir la seva camisa. Apareix l'home feliç, però no té camisa. Said Machaouat l'hauria matat perquè la felicitat que se li fa insuportable no pot robar-se ni és una camisa que es pugui vestir, només pot ser destruïda.

La insuportable felicitat de l'altre. A Escòcia, Jo Cameron és una dona de 71 anys feliç i amb insensibilitat al dolor, segons els científics, per dues mutacions en el seu genoma que fan que tingui en el seu cervell gairebé el doble del normal d'anandamida (ananda, en sànscrit, significa felicitat), un cannabinoide endogen. «És moltíssim. Això em fa ridículament feliç i és molest estar amb mi».

No suportar la felicitat aliena sembla el fruit d'una vella coneguda, l'enveja, molt teoritzada pels nostres clàssics del franquisme. En aquell país de luxúria comprimida es parlava més de l'enveja, potser perquè és un sentiment de fracassats que explica alguns fracassos. Quan Miguel Mihura estrenava amb èxit, l'endemà entrava al cafè coixejant per relativitzar el triomf i no donar peu als envejosos.