questa dita catalana es pot aplicar a l'antiga consellera i presidenta del Parlament de Catalunya Núria de Gispert sense faltar a la veritat. En una democràcia que ha depreciat el mèrit personal fins a fer-lo desaparèixer, l'única virtut que se li coneix a la citada és pertànyer a l'anomenat «clan de Gispert», la figura més emblemàtica del qual fou l' Ignasi de Gispert Jordà, advocat, exdegà del Col·legi d'Advocats de Barcelona, membre de l'antiga direcció d'UDC, diputat al Parlament per CiU i conseller de Justícia en el primer govern de Jordi Pujol. La seva parla constitueix prova fefaent que fou educada, també a casa, en castellà, la llengua que utilitzava en les seves relacions amb els companys d'institut i de facultat, perquè, com dèiem els de la meva generació, « hacía fino». No és d'estranyar, doncs, que cantés Soldadito español i El novio de la muerte en un acte militar celebrat en el Palau de la Música, l'any 2015, segons va publicar Crónica Global, quan ja havia declarat el seu amor per la república catalana.

La tal de Gispert porta una temporada llarga exercint d'intolerant amb clares connotacions supremacistes respecte de l' Inés Arrimadas pel sol fet d'haver nascut a Andalusia, malgrat que té un català impecable, i ni pateix de cacofonia ni arrossega els queixals quan el parla, com sí fa la «filla de...». Per aquesta falta de respecte a una diputada del Parlament de Catalunya va merèixer el repudi i la censura d'aquest, per la indignitat que suposa dir-li que se'n torni a Cadis, amb la consegüent càrrega feixista per xenòfoba.

Malgrat la reprovació parlamentària, el vicari Torra prengué la decisió d'atorgar-li la Creu de Sant Jordi; és a dir, la distinció més mesquina per sectària que lliura el govern de la Generalitat, salvant comptades excepcions. No se'm va fer estrany. El marquès de Waterloo, el seu vicari a Catalunya i la de Gispert, i d'altres, molts, massa, s'han fet notar precisament per creure i de vegades suggerir que la «raça castellana» és notablement inferior a la catalana. Mai no ho han fet amb la literalitat expressada, però sí de manera que se'ls entengués.

En els seus temps, de Gispert fou la diputada més rica de Catalunya, nos pas per haver-se guanyat les garrofes exercint d'advocada, sinó pels seus lligams amb empreses immobiliàries pròpies, parentals i amb tercers que en actiu es trobaven, segons investigació realitzada per l'esmentat diari electrònic. La «trama immobiliària», titulà, tenia l'epicentre a la Palma de Cervelló, població del Baix Llobregat, on el POUM d'aleshores assenyalava la construcció d'una carretera en propietat de la saga dels Gispert, que, fins i tot havent-se licitat la seva construcció, mai no sortia del calaix pertinent per fer-se realitat. Total: 1,8 quilòmetres. Res de l'altre món.

Aquesta setmana, l'aristòcrata i terratinent de la capital de la república no operativa encara l'ha fet més grossa en un dels seus embogits tuits. La comparació de l'Arrimades, en Millo, en Girauta i la Montserrat amb l'exportació porcina de Catalunya, afegint-hi, per si no se l'entenia, que així el nostre país augmentava les xifres de les seves exportacions a l'exterior, ha estat replicada pels ofesos i per tercers. La independentista que parlava en castellà en públic i cantava l'himne dels legionaris per agradar als militars no s'esperava que el PSC i Units per Catalunya (antiga Unió) demanessin a Torra que anul·lés el decret pel qual se li dona la Creu de Sant Jordi.

Mentre ERC analitza si s'adhereix a la petició, en Sabrià, el seu portaveu parlamentari, ha dit amb tota la raó que el comportament de l'antiga consellera i presidenta «no l'hauríem de tolerar en la nostra societat i en el nostre propi projecte (polític), que vol ser inclusiu i donar la mà a tot el món». Els republicans no s'ho haurien de pensar tant, sobretot quan han apallissat electoralment JXC, el sofregit actual de CDC, PDeCAT i La Crida, que ha pujat penitencialment de genolls fins a Montserrat per demanar a la Moreneta que «siusplau, que em quedi com estic», perquè el seu futur ja està escrit i és llei. Se'n va al carajo, per usar la llengua adoptada com a pròpia per qui va néixer amb una flor al cul.