04 de maig de 2019
04.05.2019
Diari de Girona

Primera volta

04.05.2019 | 00:51
Primera volta

Diumenge passat vam viure la primera volta d'un llarg període electoral. Felicitats als guanyadors, que són PSOE, ERC i PNB. És curiós que els guanyadors són partits històrics, que venen de l'era republicana. Les eleccions han dit que no és veritat que la divisió dreta-esquerra estigui enterrada encara que potser s'hagi de reformular. I l'electorat ha donat un mandat de moderació. Ho demanava en el meu darrer article i l'electorat ha dit que vol que els polítics practiquin l'acord i la solució dels problemes per sobre dels crits i les desqualificacions barroeres.
Els socialistes han de governar i portar a terme el seu programa. Temes bàsics són la defensa de l'estat del benestar i la lluita contra la desigualtat, la precarietat laboral i l'atur a més del tema català. Hi ha també el tema europeu, oblidat a la campanya i bàsic per afrontar immigració, canvi ­climàtic, defensa, etc. En aquest camí sembla lògic un pacte amb Podem. Dona una base parlamentària no majoritària però que sembla suficient per governar amb suports (permanents o puntuals) de forces minoritàries. D'entrada tenen posicions diferents, el PSOE vol un govern socialista amb suport extern de Podem i aquests volen un govern de coalició. No és un tema menor però crec que hauran d'arribar a un acord com han demanat els votants. Podem ha abraçat l'errejonisme (una llàstima la ­discussió Iglesias-Errejón per acabar a on diuen que estan), ja no parla de la ge­neració del 78 com una generació que va ­claudicar i defensa la constitució (moltes de les coses que criticava Iglesias a «Nudo ­España»). Podem ha canviat i espero que el canvi es consolidi. Això ha de permetre un govern amb un programa d'esquerres i un diàleg amb Catalunya sense presses però efectiu (tot i el tema del referèndum).
El gran perdedor d'aquestes eleccions és Pablo Casado, i de retruc, el seu mentor polític José María Aznar. La seva aposta per la dretanització del PP (fer-se inconfusible amb Vox i blanquejar-lo) i per la crispació i la mà dura a Catalunya no ha estat ben acollida pel seu electorat que ha fugit en part a Vox (prop d'un 57%) i en part a Ciutadans. La reacció de Casado (la fragmentació de la dreta que usa d'excusa és obvia però no sembla que hagi de desaparèixer a curt termini) és proposar un gir important. Ara torna a parlar del PP com el centre-dreta i de Vox com la ultradreta. No sé si té temps de consolidar aquests canvis per les properes eleccions. En un país amb més tradició democràtica ja hauria dimitit i el seu mentor, Aznar, estaria callat durant un temps. M'agradaria que el PP se situés de veritat al centre-dreta i que es desmarqués de l'extrema dreta però ho veig difícil.
Rivera vol ser el líder de la dreta i, tot i l'enfonsament del PP, no ha aconseguit el sorpasso que reclamava. Diu que exercirà de líder de l'oposició. Té a favor que ha aconseguit uns bons resultats però està lluny d'aconseguir el que vol. La meva opinió és que ha tocat sostre i per poc que es refaci el PP, la seva estratègia no té futur. No entenc ni cap on va ni la jugada arriscada de treure Arrimadas de la política catalana. S'ha jugat totes les cartes i la veritat és que un Rivera crispat com el que vam veure als debats i a la campanya, reclamant el lideratge de la dreta, no em sembla que tingui res a veure amb la imatge de partit liberal que havia creat i pot tenir molts problemes aquí i a Europa. Reconec que puc estar equivocat.
Al País Basc s'han consolidat el PNB i els socialistes (socis de govern), ha crescut Bildu i ha desaparegut la dreta espanyola. Ni PP, ni Ciutadans ni Vox tenen diputats. El PNB ja ha dit que donarà suport a Sánchez i sembla raonable quan governa amb ells a Euskadi i quan la seva preocupació fonamental és consolidar l'estat de les autonomies i la situació particular de l'autonomia basca.
A Catalunya ha guanyat les eleccions, per primera vegada, ERC amb un discurs moderat parlant de diàleg i renunciant (almenys verbalment) a la unilateralitat. Ha guanyat el pols a Junts per Catalunya noquejat pel «com pitjor, millor» d'en Puigdemont i l'expulsió dels moderats de les llistes i la direcció del PDeCAT. El segon partit ha sigut el PSC amb un discurs d'esquerres. El votant ha premiat la moderació i l'aposta pel diàleg en el tema català. Socialistes i ECP s'han intercanviat resultats (12 PSC, 7 ECP quan el 2016 era al revés). Crec que té a veure amb l'ambigüitat d'ECP a Catalunya, amb l'efecte del Govern Sánchez i amb la candidata Batet, que ha fet una bona labor com a ministra (especialment dedicada al diàleg amb Catalunya) i s'ha mostrat solvent en els debats. Les dretes a Catalunya s'han mantingut amb dificultats. Ciutadans ha retingut els 5 escons i el PP amb una intel·ligent però altiva i dura Cayetana ha tocat fons, ha regalat un diputat a Vox i avui té un únic diputat.
La gran incògnita és que pensa fer ERC (i el PDeCAT) al Congrés després de l'espantada que van protagonitzar presentant i votant amb la dreta una esmena a la totalitat dels pressupostos. Veig difícil que ERC pugui jugar d'entrada el paper que tenia perquè va trencar els ponts, els socialistes no se'n fien. Hauran de tornar a bastir complicitats. M'agradaria, pel bé dels catalans, que es creessin les condicions per un diàleg de «tots» els catalans i poder fer camí cap a una normalització de relacions entre Catalunya i Espanya. Desgraciadament la llista d'ERC comandada per en Rufián m'inspira poca confiança, sobretot quan recordo les 155 monedes i altres «rufianades». Espero equivocar-me.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook