Núria de Gispert ha tornat al negre sobre blanc. Primer, per la decisió de Quim Torra d'atorgar-li la Creu de Sant Jordi i, segon, per la seva incontinència a Twitter. Les reaccions han estat diverses fins i tot en els sectors independentistes, on uns l'han criticat i d'altres l'han idolatrat, potser pensant que l'expresidenta del Parlament és una valenta capaç d'enfrontar-se al que anomenen el retorn del franquisme. De Gispert no en té res, de valenta. Quan els casos de corrupció assetjaven Unió li van arribar denúncies a la seva taula que va obviar irresponsablement. Sabia que en aquell moment el poder de Duran i Lleida era omnipresent al partit i que no li convenia enfrontar-se al líder, ni que fos intentant esbrinar si allò que li explicaven era cert. El seu futur estava en joc, com va quedar demostrat amb la defenestració de qualsevol que es mostrés mínimament crític. Quan UDC feia aigües, de Gispert va marxar deixant un reguitzell de crítiques i responsabilitzant de la forçosa liquidació a qui en fou el màxim dirigent. Va anar allà on veia més possibilitats. Valenta? Valentia hauria estat investigar la corrupció; corresponsabilitzar-se del naufragi i afrontar la travessia del desert. Ara té la Creu de Sant Jordi i alguns volen que la torni o li treguin. Ni ella l'ha de tornar ni Torra l'hi ha de treure. Hi havia raons suficients perquè no l'hi haguessin donat mai. Ara és tard.
