el dietari

Temps enrere em preguntava, com és que els meus pares, i en general els pares de tots els que ronden o ja tenim 50 anys, no ens venien a veure jugar a futbol. El cas d'un servidor no és rellevant perquè em vaig passar els meus anys de suposat futbolista a la banqueta. M'avorria tant que amb el meu amic Lluís ens vàrem aficionar a fumar i a menjar pipes mentre miràvem com s'enfangaven i passaven fred els companys.

Ara, després d'uns quants anys de seguir bàsquet infantil, ja no m'ho ­pregunto, sinó que crec que aquells pares eren molt més intel·ligents ­perquè no arruïnaven les seves agendes vitals. I sobretot perquè no es dedicaven a recórrer pavellons per cridar, insultar i principalment per fer el ridícul.

Una reflexió que m'ha vingut al cap després d'escoltar, aquesta tarda, al pavelló dels Maristes de Girona, un homínid de l'equip visitant cridar amb violència a una nena de 15 anys: «guaaarrrraaaaa!». Això després de passar-se mig partit denigrant el pobre nano que feia d'àrbitre. Si això fos una excepció, seria assumible. Però, desgraciadament, no és així. Hi ha progenitors que utilitzen l'esport infantil per intentar superar les seves frustracions. I es veu que en el cas del futbol és pitjor i que, alguna vegada, arriben a les mans.

Falten moltes jornades de reflexió com les d'avui. I no precisament per decidir qui es vota.

DIumenge fora de joc

PP i Ciutadans, que a Catalunya han tingut paupèrrims resultats, amb zones com Girona que ni tan sols han obtingut cap diputat, no poden formar part de cap solució de res. El PP s'ha convertit en un partit zombi, mentre que Ciutadans encara viu d'haver estat la força més votada a les darreres catalanes del 155 perquè, en aquella ocasió, va concentrar la majoria del vot unionista; mentre que el vot independentista, que de fet és qui governa, es va repartir entre tres candidatures i mitja.

Ciutadans difícilment es tornarà a acostar a aquells resultats, perquè el PSC està recuperant part dels seus votants, i molts dels que van votar Cs per por actualment ja no se senten amenaçats per una independència unilateral que rebutgen. També perquè és possible que l'independentisme no sigui, a les properes eleccions, una opció de govern unitària, perquè els dos partits que el formen s'acabaran traient els ulls i els ronyons.

Però mentre Ciutadans i PP no passin de l'amenaça constant a la proposta permanent, i al diàleg com a norma, no formaran part de cap solució, sinó que persistiran com a part fonamental del problema.

DIlluns vox i els militars

A Catalunya, el partit feixista Vox ha obtingut uns resultats insignificants. Una mica millor que els de la Plataforma per Catalunya que el 2002 va crear el führer d'Osona, però res que hagi de fer patir els demòcrates. No obstant això, els resultats electorals sempre són una prova del cotó. A Espanya, Vox ha quedat cinquena força política, a Catalunya la setena i a Girona la vuitena però, curiosament, a Sant Climent Sescebes, és la tercera força política, per davant de PSC i Cs.

L'única diferència entre Sant Climent i la resta de l'univers electoral gironí és una base militar. Queden, doncs, molt clares les preferències de la gent uniformada si us dediqueu a mirar els resultats dels barris de ciutats on hi ha casernes militars o de la Guàrdia Civil.

DImarts

canviar de vorera

Al meu poble hi ha 21 veïns que han votat Vox. Seria interessant que revelessin la identitat als conciutadans de manera que, en el futur, quan els veiem venir, puguem canviar de vorera.

Diuen que en democràcia totes les ideologies són respectables, però ningú t'obliga a compartir vorera ni barra de bar. Sobretot quan són gent que defensen la possessió d'armes, l'odi a l'immigrant, el sotmetiment de la dona i la desintegració de nacionalitats minoritàries. Amb tots els respectes, jo no respecto aquests 21 veïns i em reservo el dret de canviar de vorera.

DImecres un pària

Enric Millo emprèn un exili voluntari cap a Andalusia, on li ofereixen ser el responsable d'exteriors de la comunitat on el PP i Ciutadans van arribar al govern, de la mà de Vox, amb la promesa d'acabar amb els «chiringuitos» que, al seu criteri, tenia muntats el PSOE. Però, segons sembla, això dels «chiringuitos» deixa de ser quelcom execrable quan ets tu que el muntes per posar Millo a servir canyes i sardines a la brasa.

A Catalunya, Millo és un pària. Repudiat per l'independentisme sociològic i per l'esquerra, i relegat pel seu propi partit a la presidència del PP a Girona, que vindria a ser com presidir un partit Comunista a Texas. A Millo només li quedava la solució de fer el farcell i migrar a un lloc que, segons sembla, tampoc l'estimen massa.

DIjous vocacions perilloses

Les eleccions municipals seran per a un servidor més tràmit que mai perquè, des que un amic em va dir que es presentava, ja vaig decidir que el votaria perquè, a banda de ser amic, fa anys que té molt clar què s'ha de fer per frenar la insuportable decadència del poble.

Igual que quan es va presentar a les eleccions el meu pare, a finals dels anys 80 i, posteriorment, la mare. La segona vegada, però, no la vaig votar. De fet no vaig votar ningú perquè no volia que ella sortís elegida, perquè treballava moltíssim i el retorn emocional era insignificant. Estar a dins del govern d'un poble petit és un horror. No fas cap amic i tot el dia t'està criticant gent mediocre que mai ha fet res per ningú.

Recordo quan el meu pare era tinent d'alcalde, obrir la porta de casa una nit d'hivern i aparèixer un policia secreta enrabiat -aquella policia era tot menys secreta- cridant com un energumen perquè la seva filla s'havia fet mal als gronxadors del Mercat. Amb l'ímpetu de joventut, em van entrar ganes de fotre'l escales avall, però el meu pare em va enviar al menjador i se'l va treure de sobre amb bones paraules i recordant-li amablement que el podia anar a veure a l'ajuntament quan volgués. El policia va marxar una mica avergonyit i sempre més ha abaixat els ulls quan me l'he creuat.

Aquell dia vaig dir al meu pare que no entenia per què malgastava el seu temps a l'Ajuntament, i fa uns dies ho vaig preguntar al meu amic. Ell em va respondre: «Perquè crec que ho podem aconseguir».

DIvendres

municipals a girona

Fa uns mesos, creia que Marta Madrenas ho tenia tot guanyat per repetir a l'alcaldia, i no per la seva gestió ni projecte de ciutat, que no el tinc massa clar, sinó per ser una mena de Joana d'Arc de l'independentisme local.

Arribat el moment tinc dubtes, sobretot perquè Guanyem Girona presenta un programa sòlid amb una idea de ciutat que et pot agradar o no, però que és un projecte. I perquè té en Lluc Salellas, un candidat carismàtic, i perquè estan treballant moltíssim.

També perquè el PSC té una bona candidata, que ha demostrat responsabilitat quan ha tocat i que té molt coneixement de la ciutat, malgrat que la Sílvia Paneque parteix amb el desavantatge de presentar-se a la ciutat on molta gent no perdona al PSC haver votat la supressió de l'autogovern català.

I després hi ha ERC, que està en una dinàmica electoral virtuosa, però que, com sempre,a Girona, l'ha espifiat presentant un candidat políticament irrellevant.

Ciutadans és intranscendent i es troba en un moment de desconcert, mentre que el PP dels Veray està -aquesta vegada sí- en liquidació i és la primera vegada que podria quedar fora del consistori.