Panorama després de les urnes

El resultat de les eleccions a les Corts Generals del 28 d'abril és incontrovertible. No hi ha majoria absoluta alternativa a l'actual Govern en funcions. (A l'inici de l'anterior legislatura sí que hi havia majoria absoluta alternativa i prova d'això va ser la moció de censura d'ara fa quasi un any). D'aquí al debat d'investidura hi ha un llarg camí amb una parada a les urnes: eleccions municipals, europees i a dotze comunitats autònomes. Tots hi tenen molt a perdre o a guanyar.

Els tripartits de dretes que no van ser possibles diumenge passat ho seran molt més en parlaments autonòmics, on s'elegeixen més diputats per cada circumscripció. Vegi's que al País Valencià el frec a frec va ser molt més equilibrat entre els dos blocs. Simple aplicació de la llei electoral. Quants més diputats s'elegeixen, major proporcionalitat i opcions per als petits. Ningú vol ensenyar moltes cartes. Ciudadanos ha quedat per davant del PP en vàries comunitats autònomes -de Madrid a Canàries-, i el reajust dintre del bloc de dreta i extrema dreta està en plena ebullició. També convé assenyalar que, en les eleccions europees, partits que han quedat amb zero escons en algunes províncies ara sumaran tots els vots, perquè els agregaran en una circumscripció electoral única. I després vindran els pactes.

Els ajuntaments es constituiran el 15 de juny -aliances, moltes aliances- i els parlaments autonòmics elegiran els presidents de govern en funció de les consultes. Diuen que el debat d'investidura pot ser la primera setmana de juny. No descartaria que fos després dels pactes autonòmics.

El que té dia fix és la constitució de les noves Corts Generals: 21 de maig al matí. En l'elecció de les meses del Congrés i el Senat, les votacions donaran pistes de les majories per al debat d'investidura. El Senat tindrà, per segon cop, una dona presidenta: Cristina Narbona. I el Congrés -quasi paritari- segurament també tindrà una dona presidenta, un cop més.

Eleccions municipals

La llei electoral municipal aporta un factor d'estabilitat quan apunta que la llista guanyadora amb més vots està destinada a governar, si no es presenta una majoria absoluta alternativa. Manuel Valls no devia estar avesat a aquesta norma, perquè s'ha tancat quasi totes les portes. En aquest marc, qui gua­nyi en vots i regidors a Barcelona, encara que sigui per poc, ho té molt fàcil per formar govern. El mateix es pot dir de Girona, per exemple. L'alt grau de vetos entre partits que s'ha anat aixecant en els últims anys -cosa que no existia abans- fa que aquesta regla ara sigui molt important.

D'Andorra a la Xina

El país que tenim a tocar ve de celebrar eleccions parlamentàries el 7 d'abril. El 14 de maig està prevista la primera votació del cap de govern, on es requereix majoria absoluta. Com que l'actual govern de Demòcrates Andorrans ha perdut la majoria absoluta, s'ha d'estar molt atent a aquesta votació. Ens hauria de tornar a interessar la política andorrana. Un cop superada la crisi bancària, aquest país, com tots els microestats europeus, té unes potents cartes a jugar.

El dia que vaig veure la visita del president de la Xina a Mònaco, fa poques setmanes, em vaig reafirmar en aquest convenciment. El president d'un país de 1.300 milions d'habitants visitant un estat de 8.000 nacionals. Quins interessos hi pot haver? Molts. Els Estats Units estan aïllacionistes, la Unió Europea està dèbil de projecte comú i aquí cadascú s'espavila. La ruta de la seda -manera diplomàtica de parlar de la influència de Xina en el món occidental- es va consolidant. Primer van comprar el port del Pireu, ara ja han posat els tentacles a Itàlia. La batalla per al domini de les dades amb el 5G és la gran batalla sorda dels nostres dies.

I la Nacional II?

El dia que es va inaugurar el tram Sils-Maçanet de l'autovia A-2 (obra accelerada gràcies als pactes per la moció de censura de l'1 de juny de 2018) es va anunciar el final del desdoblament de l'N-II entre Medinyà i Orriols per al mes d'abril del 2019. Hem arribat al maig i l'obra encara no està acabada. Sembla que tampoc ha ocupat molt de temps de vàries opcions electorals. Des de la distància ideològica, em va agradar veure com el candidat d'En Comú, Joan Luengo, va plantejar durant la campanya que l'autopista AP-7 a Figueres fes funcions de variant de la ciutat, com és el cas de Girona. Em sembla que és un bon exemple del que ha de preocupar als electes per a una circumscripció. Al Regne Unit i a França ho tenen claríssim. Els assumptes de la constituency ocupen el temps dels electes.

Veneçuela

Maduro va ser elegit de forma irregular i descartant candidats amb clares opcions. El Tribunal Suprem de Veneçuela va ser renovat de forma irregular i no es va permetre prendre possessió dels diputats de la circumscripció de l'Amazones perquè el Parlament no tingues una majoria de dos terços de l'oposició. Tot un reguitzell d'irregularitats. Dit això, quin espectacle la crida al cop d'Estat de Juan Guaidó, temerari i cridant a la guerra civil. Abans, els Estats Units eren més expeditius -i amb menys miraments. Aquests cops de sí, però no, no porten enlloc. No cal ni dir que la diplomàcia espanyola es va precipitar. Ara, a Madrid conviuen dos «embaixadors».

Els passaports russos

Per mi, és la notícia de la setmana, però se n'ha parlat poc aquí: Rússia anuncia que està disposada a donar passaports russos als ciutadans del Donbas (est d'Ucraïna). Estem davant d'un nou conflicte congelat, estem davant d'una possible descomposició d'Ucraïna, identitàriament amb tants contrastos. No facin broma del nou president Volodímir Zelenskyi. Darrere seu té un dels homes més poderosos del país: Ihor Kolomoïsky, el nou home fort del país. Per què els diaris no ens informen més d'això i menys de l'últim tuit de Núria de Gispert? La política espectacle és la vulgarització de la política.