05 de maig de 2019
05.05.2019
Diari de Girona

Persones i més persones

05.05.2019 | 06:00
Persones i més persones

Anar a bosc és una activitat salutífera i econòmica. No val un ral i fa circular la sang. I, de torna, a bosc s'hi fan coneixences insòlites. Val a dir que tota coneixença n'és, d'insòlita, perquè aquesta granja de misèries és plena de bestiar singular. Tothom porta a dins un protagonista. Però a bosc la història de cadascú agafa visos prou originals. Hi fa que si dos s'hi coneixen, d'interferències en tindran poques. No hi ha ningú més. La veu no troba els obstacles que troba a les places i als car­rers, tan plens de soroll i de coses que es mouen. A bosc, el que es diu es diu d'una manera rodona. Com si fos la primera vegada. I amb un punt extra de franquesa. D'això que sembli importantíssim.
Jo no és que vagi pel bosc importunant la poca gent que m'hi trobo. Però em solc aturar, ni que sigui per enraonar una estona. Del temps. De la política local. Normalment pregunto «què hi ha». Ara no fa pas gaire, caminava pel pla de Banyeres. I vaig veure un noi, enmig d'un prat, que es gratava la barbeta, tot admirant una ruïna. Les tres parets d'un mas esfondrat. M'hi vaig acostar. Vaig preguntar. I em va dir que se l'acabava de comprar. Planejava fer-s'hi la casa. Tenia un fill petit, el segon era de camí, i havia estat treballant a Austràlia per a una multinacional. Em va semblar molt bé.
Boletaires, rúners, les jubilades del tomb contra l'artritis, a bosc hi ha prou espai entre persona i persona com per no molestar-se. Tampoc no fa pas gaire, jo trescava per la riera de Cantagalls, que vaig trobar un home en una clariana. Amb una cinta negra al cap, vestit amb una mena de quimono, feia anar una catana de fusta, concentrat, amunt i avall. Jo suposo que si has anat a la quina forca per fer exercicis orientals, l'últim que vols és que et diguin «què hi ha». Però ho vaig fer, i l'home em va explicar els motius de la seva afecció. També em va dir, seriós com un fiscal, que em podia matar amb els tres dits d'una mà. Em va semblar extraordinari.
Els tres nens amb bicicleta que es ba­nyaven al gorg de la font de l'Alzina, l'estiu passat. La vella amb bata i espardenyes, de mas (hi ha un arquetip de vella amb bata, de mas), que un dia em deia, tota riallera, que ella ja no servia ni per fer caldo i que els nebots es barallaven pel casalot. El participant de la travessa nocturna de les Gavarres, aquest amb el turmell trinxat, es negava que el dugués al CAP de la Bisbal, per por que la seva dona se'n rigués d'ell. La pintora, de quadres horripilants, de flors boscanes. La mare soltera que du els nanos a caçar capgrossos al Daró, a palpamà. No me'ls acabaria. Només vull dir que a bosc s'hi fan tantes o més coneixences que no pas al carrer Major.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit