Els denunciants de l'atroç cop d'Estat registrat a Catalunya s'han proclamat defensors de l'elegant putsch executat per Juan Guaidó a Veneçuela. Allà no hi ha mirades d'odi, ni imprecacions grolleres a les forces de l'ordre. La sorpresa davant l'èxit planetari de subproductes com Joc de trons no es deu que promoguin la crueltat primitiva, sinó al fet que ni la més delirant ficció iguali la brutalitat de la conquesta contemporània del poder.
Els detectors de tuits inadequats a la violenta Catalunya afavoreixen però la via eslovena per a la reconquesta de Veneçuela. Què importaran uns rierols de sang, si es tracta de restaurar els valors eterns. Amb un ministre de Defensa que per obligació havia d'anomenar-se Padrino López, no es tracta de tornar els militars caribenys de la corrupció a la democràcia. Al contrari, se'ls garanteix que en la nova etapa es veuran exempts de la investigació de les seves malifetes, i a més podran continuar amb l'explotació a cara descoberta de les riqueses del subsol.
A l'hora de la veritat, i de nou com en les telesèries ensangonades, Trump es converteix en un soci preferent per si es necessita aprofundir en la via eslovena fins al punt de requerir d'artilleria de precisió. Nicolás Maduro no és més detestable que la meitat dels caps d'Estat del planeta. Simplement, li ha arribat el seu torn, i mai faltaran els defensors estilístics de respondre al despotisme amb un salvatgisme de major gradació. Saddam i Gaddafi també van ser complimentats pel seu gremi, amb especial fruïció a Espanya, abans de veure's condemnats a la pena de mort per crims encoratjats pels seus propis botxins. Des de Webber, l'Estat és «la comunitat que aconsegueix imposar el monopoli de la violència en un territori». I si no aconsegueix monopolitzar la força, doncs que passi Eslovènia.
