Es urgent que retirin els cartells electorals perquè causa aprensió veure, bressolat pel vent, Pablo Casado, penjat en un fanal en tots els sentits. Allarga la desgràcia, com si no hagués estat suficient la seva imatge en la mitjanit de diumenge passat, com un vidu sobtat, entre un fratern Adolfo Suárez, circumspecte, i el cunyat Teodoro García Ejea, que mai va ser de molts funerals. Baixin els cartells, acabi l'acarnissament que evoca la sort d'Espartac (l'esclau, no el torero).

Feta l'autocrítica, el campió de Melilla ha resetejat el seu lideratge amb el lema «centrats en el teu futur», i ja que guarden silenci amb dents de rancor i de somriure, tots els urgentment desplaçats per l'animosa colla de Gènova que va competir en españoleo cañí amb el patriotisme legionari, si us plau, que algú faci un piadós davallament de cartells de l'exsangüe, fa dos dies, esperança; avui, paper reciclable.

L'altre perdre, el de Pablo Iglesias, va ser definit com «suficient» per ell mateix, i bon vent i barca nova. Es va notar menys perquè no venia d'estar eufòric sinó d'una campanya continguda, demanant debat en un format tan inadequat per això que les idees semblaven ous durs cúbics.

Per això, després de les serenes i encertades trucades a fer propostes i comparar-les i amb el patrimoni en urnes molt minvat, el líder de Podem va demanar virtuts tan temperades com la discreció mentre negocia en favor d'un govern i la paciència amb el temps que això porti. És l'enterrament d'aquella transparència en temps real i amb reüll a càmera que el va portar a les institucions.

Criticarem l'assossec com vàrem criticar l'ansietat? És clar que sí.