06 de maig de 2019
06.05.2019
Diari de Girona

Un país d'esquerres

06.05.2019 | 06:00
Un país d'esquerres

Per descomptat, un cop rere l'altre, en cada ocasió en què la dreta espanyola planteja la guerra cultural, surt derrotada. La seva importància resideix en la recomposició del pont de comandament del conservadorisme –el lideratge del qual, que abans corresponia al PP, ara apunta cap a Cs, de signe més liberal– i en la reideologització d'uns votants que, a falta de projecte, correrien el risc de sumar-se al marc cognitiu de l'esquerra. Perquè, si alguna cosa han demostrat aquestes eleccions –de nou, un cop més–, és que al nostre país regeix principalment el substrat socialdemòcrata. Dit d'una altra manera, el ciutadà mitjà associa les virtuts democràtiques del progrés –la llibertat, la igualtat, la pluralitat, l'horitzó europeu– amb l'esquerra moderada. Això no vol dir que no hi hagi diverses Espa­nyes ni descartarà aquests corriments de vots al llarg del temps. L'Espanya rural no és l'Espanya urbana, però tampoc els territoris latifundistes es comporten igual que els minifundistes. Hi ha una Espanya interior com hi ha una altra costanera, una del nord i una altra del sud, una monolingüe i una altra bilingüe... I, dins de cadascuna d'elles, també hi ha diverses Espanyes. El crucial, de tota manera, és el basament que defineix l'hegemonia cultural i que, en gran mesura –més que en altres llocs–, és essencialment socialdemòcrata, amb l'excepció de Catalunya i el País Basc, on el marc cognitiu dominant és nacionalista. No saber llegir aquesta realitat condueix a errors. No reconèixer-la, també. En la política nacional, tot es juga en el centre; o, el que és el mateix, on la majoria considera que és el centre. I aquest espai és mòbil. Vull dir que el centre en la societat catalana no coincideix exactament amb el de la Comunitat Valenciana, càntabra o madrilenya. Rere l'estructura sorgeix sempre la resposta a unes determinades circumstàncies.
Però, en general, del 28 d'abril en sorgeix de nou un país amb vocació moderada i amb biaix cap a l'esquerra. Un país temorós de les retallades socials, i dels seus efectes sobre els serveis públics, i força cansat de la crispació territorial. Un país que, en el fons, sembla reclamar estabilitat i assossec, perquè fins i tot Pablo Iglesias es va veure forçat a llegir en veu alta la Constitució –recordem que la Carta Magna és el fruit principal de l'injuriat 78– per oferir una imatge de presidenciable. També a Catalunya la victòria va correspondre a ERC, el partit –dins el independentisme– més predisposat a establir algun tipus de diàleg amb el constitucionalisme, tot i que avui aquest diàleg encara sigui de màxims. Tot això apunta cap a una realitat que faríem malament a defugir: l'únic discurs que ha fracassat en aquestes eleccions és el que se situa en els extrems de cada bloc ideològic.
A hores d'ara, la responsabilitat de Pedro Sánchez és més gran del que sembla. Haurà d'optar per donar prioritat al curt termini de la guerra cultural –que tants rèdits ofereix o per assentar-se al centre i actuar com un home d'Estat. Entre aquestes dues ànimes, que nien en qualsevol formació política, es juga un partit molt important que apel·la a tots i cada un dels altres actors de la vida pública a casa nostra. No hi ha alternativa en àmbit d'Estat. Mentida: sí que n'hi ha, però ens condueix a la ruptura civil. Allò, precisament, contra el que els espanyols han votat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook