06 de maig de 2019
06.05.2019
Diari de Girona

Paisatge abans de la batalla

06.05.2019 | 06:00
Paisatge abans de la batalla

El diumenge 28 d'abril de 2019 quedarà en la història contemporània d'Espanya. Va ser el dia en què el PP va perdre la capacitat de reorientar la dreta espanyola. L'operació de desmuntatge de l'UCD de Suárez, que va portar a la fundació del PP, ha dominat la dreta espanyola des de 1989. Trenta anys després, això ha conclòs. Va venir impulsat per l'acord de Galícia i Castella-Lleó, per Fraga i per Aznar. Això ha conclòs. Les terres castellanes li han donat molt vot a Ciutadans, i a Madrid el PP ha tingut pocs vots més que Podem. Aquesta dreta històrica, tal com l'hem conegut, ha mort. La renovació d'aquest camp polític ja no passa per Gènova. Amb prou feines cent mil vots més que Rivera, la quadrilla d'aficionats que es va fer amb el PP en les últimes primàries ha demostrat que no tenia ni idea d'on anava. Els votants ho han ensumat.
Creiem que mai passa res, però només perquè som impacients. La corrupció passa factura. No perquè la consciència ciutadana sigui intensa o rigorosa. Les complicitats que es teixeixen en els ambients corruptes, quan han de defensar-se en seu judicial, es dissolen amb tal velocitat que fan impossible la solidaritat política. Així les coses, els interessos nacional-catòlics i integristes que hi havia darrere del PP han dipositat la seva confiança en Vox; mentre els interessos econòmics no poden tolerar la tebiesa social-paternalista del PP, la seva falta de decisió neoliberal o la seva corrupció, i han apostat per Cs. Només l'aparell del PP aposta pel PP. Sense base en interessos reals, està condemnat a caure lentament. La refundació de la dreta espanyola ja no passa per Gènova.
Aquesta pèrdua de confiança dels grans poders socials al PP no té marxa enrere. Ciutadans, que juga a llarg termini, va preferir disputar la zona de la dreta a ocupar l'espai del centre. Sabia quina era la batalla que es dirimia i s'hi va atenir. És clar que sabia que aquesta decisió beneficiaria el PSOE, que podia reconquistar el centre, però això li preocupava només en segon lloc.
Hi ha dos motius per a això: primer, que aquests vots de centre lligaran Sánchez a una política moderada, fet que no molesta al sentit conservador de l'Estat que tenen Rivera i la seva gent, la que està al davant i la que està al darrere. Ara Ciutadans serà el principal partit de l'oposició al Govern de Sánchez, cosa decisiva per a la seva hegemonia de la dreta. El que quedi de Casado no podrà dirigir amb autoritat un grup popular disminuït al Congrés, sobretot quan les pròximes eleccions regionals de maig mostrin pèssims resultats a Madrid i a Castella per als populars. Feijóo ja arriba tard per plantar cara, i això deixa el PP amb poc marge. En aquestes condicions, seria absurd que Rivera pactés amb Sánchez.
I no ho farà perquè, a més, Sánchez està massa fort com per avenir-se a un pacte amb un líder a l'alça, i perquè l'aportació dels socialistes catalans no consentirà que Sánchez pacti amb Rivera. Serà més fàcil imposar un acord avantatjós a Iglesias. En realitat, aquest el necessita de manera peremptòria. Iglesias ha evitat el pitjor, l'enfonsament. Sap que està sol, perquè la cohort de la qual es va envoltar va estar dissenyada perquè ningú pogués fer ombra als seus plans de futur. Està en situació de debilitat, però almenys creu que pot decidir i això és més del que podia somiar fa mesos. Pel que va dir en la nit electoral, tem que un Sánchez enfortit pel centre amenaci amb governar sol, amb suports circumstancials a dreta i esquerra. Ha de témer-ho. Sánchez fins i tot podria coquetejar amb l'abstenció de Cs, i amenaçar Podem amb què hagués de votar amb PP i Vox. Així que Iglesias haurà de lluitar molt durament per entrar al Govern i per descomptat després de les eleccions autonòmiques. La negociació amb Podem serà dura i la manera com Sánchez va reaccionar als crits dels seus militants a Ferraz no reflectien entusiasme en ella.
El que passi d'aquí fins als comicis de maig serà decisiu per a tots els actors a l'hora de formar Govern. Iglesias aquí serà observat amb lupa i la seva discreció en la roda de premsa va ser total. Però va explicar de nou que l'enemic interior és el culpable dels seus mals resultats. No obstant això, mantenir oberta la seva lluita contra Errejón debilitaria el seu lideratge. La qüestió real és que ha perdut un altre milió de vots i no pot culpar ningú, ja que ha tingut tot el poder directiu. No seria coherent aparèixer com un líder moderat disposat a pactar, i deixar-se portar per tristes passions respecte dels seus com­panys, que amb lleialtat han demanat el vot per a Unides Podem. Ningú raonable seguiria aquesta conducta. Recompondre aquesta ferida ajudaria molt a impulsar una negociació amb el PSOE.
Això ho saben tots. El que encara no sabem és com repercutirà aquesta crisi orgànica de la dreta en l'evolució de la crisi de l'Estat espanyol. El seu fortí de frontera per a qualsevol reforma seriosa, el Senat, ha volat pels aires. Ara ningú amenaçarà amb un 155 insensat. I seria insensat fins a l'extrem, perquè Ciutadans no aconsegueix tenir una força decisòria a Catalunya i no existeix al País Basc, com el PP. Per descomptat, mai es va evidenciar de forma tan rotunda que les classes mitjanes i les burgesies d'aquests territoris històrics no se sotmeten a les elits centrals. Això vol dir que aquestes no poden imposar una solució per a Catalunya sense tenir a penes representació allà. Almenys no una solució democràtica. Respecte a això, dues qüestions. Primer, que en unes eleccions democràtiques no es pot mantenir polítics a la presó sense concedir una prima positiva molt intensa a les forces que aquests presos representen. El sistema penal espanyol és primitiu i empresonar gent sense judici previ és un testimoni d'enorme ignorància del valor fonamental de la llibertat, i una prova del mínim sentit que té entre nosaltres la presumpció d'innocència. Aquesta és una mostra nítida de les mancances civilitzatòries que enlletgeixen el nostre Estat i que hem de deixar enrere en un programa de reformes que ens apropi a Europa d'una vegada en qüestions centrals de la nostra vida quotidiana.
Però la segona qüestió sobre Catalunya és que les eleccions han demostrat que la solució catalana ha de venir d'un pacte entre el PSC i ERC, juntament amb En comú-Podem. És del tot necessari que aquest cop el pacte català no es tanqui en fals i que sigui ratificat per l'Estat. Europa no espera altra cosa que una solució democràtica capaç d'articular un Estat federal que pugui reconèixer les diferències nacionals dins de la unitat de poble. Doncs per molt que la representació política sigui nacional a Catalunya, la societat espanyola té vincles fortíssims que exigeixen aquesta solidaritat que s'expressa en la unitat de poble.
El resultat en les eleccions valencianes permet suposar que una solució democràtica per a Catalunya tindrà a València sempre un suport. En la meva opinió, que a València s'hagi revalidat el pacte del Botànic és un acte de clara justícia política. La Comunitat ha recuperat la dignitat i ha aconseguit estabilitat amb mínims recursos. Que Compromís i Podem baixin a València testimonia com és de difícil mantenir el tipus en educació (amb un conseller tan feble) i dependència amb aquest finançament; i l'encertat de l'operació de Puig d'avançar les eleccions, tot i que no ha aconseguit aconseguir l'estirada de Sánchez. No obstant això, és una mala notícia que Compromís no tingui més presència a Madrid, tot i que Baldoví serà efectiu per portar una veu clara de les reivindicacions urgents de la ciutadania valenciana al Congrés.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit