Després de l'èxit relatiu de les manifestacions pacífiques i massives que a Algèria van portar a la caiguda d'Abdelaziz Bouteflika però encara no al canvi de règim que la gent demana, també els sudanesos, després de quatre mesos de manifestacions de carrer, han posat fi a trenta anys de dictadura del dèspota sanguinari Omar al-Bashir, de qui a més estaven farts per com de malament manejava l'economia (atur, augments de preu de matèries primeres, inflació del 60%).

Dit així sembla fàcil però la realitat és diferent, com hem vist a Algèria i molt probablement veurem també al Sudan, perquè les persones canvien amb més facilitat que els règims, que no dubten a sacrificar els líders per tal que el poder se­gueixi en mans dels de sempre. I per això els militars han intervingut en els dos països per garantir «transicions pacífiques» en què es garanteixi que en el fons les coses canviïn el menys possible. Així, el general Gaid ha invocat la Constitució algeriana perquè el president del Senat prepari amb tranquil·litat la tupinada de les properes eleccions, i al Sudan el general Ibn Auf ha proclamat l'estat d'excepció (amb toc de queda inclòs), ha promès eleccions en dos anys i després s'ha retirat en favor del general Abdel Fatal Burnhan, que és qui de veritat mana en l'Exèrcit. En tots dos casos es tracta de deixar amb un pam de nas els manifestants que se les prometien felices quan van veure caure Bouteflika i al-Bashir, sense recordar que els passa igual que als que protestaven a la plaça Tahrir del Caire, que van fer fora Mubàrak per acabar en mans del general Abdel Fatah al-Sisi en un viatge per al qual no feien falta alforges. De general en general i tiro perquè em toca.

Sudan és una altra de les moltes cagades (amb perdó) del colonialisme britànic: 43 milions d'habitants d'ètnies, religions i llengües diferents en el tercer país de l'Àfrica per la seva extensió i ple de problemes que deriven tant de la seva incapacitat de donar de menjar adequadament a la seva població, sotmesa a periòdiques fams en èpoques de sequera, com d'uns governants corruptes i incapaços. Des de la seva independència el 1956, el Sudan ha patit cinc cops d'estat i en un d'ells, el 1989, el fosc general Omar al-Bashir es va rebel·lar contra Sadiq el-Mahdi i va instaurar un règim islamista radical que en realitat dominava Hassan al-Turabi i que va convertir el país en una plataforma de gihadisme des d'on es difonien doctrines radicals i on trobaven asil grups terroristes de variat pelatge, inclòs el mateix Ossama bin Laden. Va ser llavors quan els EUA el van catalogar com a estat terrorista i li van imposar sancions que encara no han aixecat. Després, el 1999, al-Bashir es va desempallegar d'al-Turabi i va modificar el seu islamisme en funció de les circumstàncies i de la necessitat d'aconseguir crèdits de països com Turquia o Qatar, que donen suport als Germans Musulmans, o d'Aràbia Saudita, que els odia. D'aquesta manera, en un exercici de malabarisme polític, un dia donava suport a Hamas i un altre dia perseguia Al-Qaida mentre el seu règim terroritzava els seus conciutadans torturant i assassinant tot aquell que se li oposava. I mentrestant s'enfrontava a la rebel·lió de Darfur i perdia mig país després de la guerra d'independència del Sudan del Sud, que el va deixar sense petroli i amb més dificultats econòmiques. Un governant desastrós.

Va ser precisament la gestió que va fer de la crisi de Darfur el 2003-2004 la que ha fet que el Tribunal Penal Internacional l'hagi imputat per crims de guerra, de genocidi i contra la Humanitat. Un angelet. A Darfur hi va haver 300.000 morts, dos milions de desplaçats i innombrables denúncies per violacions, assassinats, tortures i crema de llogarets contra els soldats que al-Bashir va enviar per controlar la situació. Fins ara aquesta imputació no ha tingut cap efecte i no sembla que el tindrà perquè el nou home fort del país, el general Burnhan, ja ha dit que no el lliurarà a cap tribunal internacional. Els generals Burnhan i al-Bashir són companys d'armes i ja se sap que entre companys cal protegir-se mútuament, avui per tu i demà per mi. Però com que les manifestacions continuen, els militars no han tingut més remei que acceptar que hi hagi un primer ministre civil al capdavant del Consell de Transició sense que això calmi les protestes que exigeixen un govern provisional civil i el desmantellament del sinistre aparell de seguretat que controlen els militars.

Em temo que al final els sudanesos només han canviat d'amo i que sigui un altre gos, això sí amb el collar ple d'estrelles, el que es faci amb el poder sense la més mínima intenció de complir el compromís de convocar eleccions en el termini promès. Tant de bo m'equivoqui però si no és així, per què esperar dos anys? Per què no convocar-les ara? Potser és que soc molt mal pensat, però no me'n refio i els sudanesos tampoc.

I mentre això passa, Occident fa lleus ganyotes de desgrat com si la pudor l'incomodés, però sense fer res efectiu per ajudar a un canvi de veritat. Sacrifiquem els principis al mantra enganyós de la lluita contra el terrorisme i de l'estabilitat a curt termini i no aprenem que això acaba sent pa per a avui i fam per a demà.