Sempre he defensat que Catalunya ha de gaudir d'un gran partit majoritari. Una formació troncal que sigui capaç de ser l'interlocutor necessari davant tots els reptes que avui té el país plantejats. I com que la millor forma de governar és en el marc democràtic, cal que en l'escenari hi hagi partits polítics forts i no moviments messiànics al voltant d'un sol lideratge.

En aquest sentit, ERC té avui una gran oportunitat per articular una proposta majoritària, que sigui central en la vida diària dels catalans. En les darreres eleccions s'imposà la moderació. Jo diria el sentit comú. Quan els extrems radicalitzaren posicions, les forces tranquil·les han guanyat a Espanya i a Catalunya. A casa nostra ERC ha presentat una proposta atractiva que anava molt més enllà de l'independentisme tronat que avui representa Puigdemont i la seva colla de llepacrestes que no tenen absolutament res a veure amb l'antiga Convergència. Mentre els republicans han enfortit les bases municipalistes i els grups parlamentaris mitjançant una eina com ERC, els de Junts per Catalunya són avui una proposta electoral dirigida des de Waterloo a dit i sense cap mena d'articulació territorial i on es barregen tot un seguit de personatges que riuen totes les gràcies d'un Puigdemont que necessita el conflicte continuat per tal de poder surar en el bell mig de la tamborinada.

Els resultats d'ERC el 28-A foren semblants als de la Convergència d'en Jordi Pujol i en Miquel Roca. Quinze diputats a les corts espanyoles i victòria en 747 municipis, 32 comarques i presència important a l'area metropolitana de Barcelona. Un rèdit indiscutible per afrontar amb garanties les eleccions municipals i europees de finals d'aquest mes de maig. En aquest sentit Ernest Maragall segons l'enquestes té moltes possibilitats de ser el nou alcalde de Barcelona i Oriol Junqueras assolir un gran èxit a Europa. Però compte amb els cofoismes perquè a les europees del 2015 ja s'imposà per primera vegada al Principat ERC amb un 23,6% de vot davant el 21,8% de CiU. Tot feia pensar que des d'aquell moment els republicans encetarien un període de victòries electorals que els portarien a la presidència de la Generalitat amb certa facilitat. La realitat no fou així i contra tot pronòstic perderen les eleccions catalanes i no foren la primera força municipalista del país. Ara tenen la gran oportunitat d'esmenar aquella situació, atès que el desconcert en la plataforma electoral de Junts per Catalunya és evident i difícilment el PDeCAT es mantindrà com a partit polític més enllà d'aquest estiu. Amb una crisi de dimensions imprevisibles del seu contrincant, ERC no pot deixar passar l'ocasió per establir-se com la formació política majoritària a Catalunya.

Els electors han pogut veure en aquestes darreres setmanes com el PP, Ciutadans i Vox competien en un joc de despropòsits per veure qui la deia més grossa. Les amenaces del 155 i els insults eren el pa de cada dia. Però a l'hora de la veritat tant la Cayetana com l'Arrimadas fracassaren estrepitosament. Per la seva banda ERC no va caure en les provocacions ni en les estridències d'algunes desafortunades declaracions d'alguns independentistes dirigits des de l'estranger. I en va treure profit en vots a tota la geografia catalana. Arriba l'hora de saber negociar, de tenir el cap fred, de pensar amb els líders empresonats i d'eixamplar la base. Un partit majoritari com pot ser ara ERC ha de nodrir-se de molts ciutadans que militen en el secessionisme, però també de nacionalistes i catalanistes que pretenen apostar per una centralitat que avui només poden oferir els republicans. És per això que no poden caure en la temptació de la política de la pancarta i la cridòria estèril. Fa massa temps que un gruix molt important de catalans volen un partit que de debò faci política, que negociï, que arribi a acords i que faci progressar el país. I tot això, sense renunciar a les seves essències. Si els republicans ho saben fer i no es perden pel camí administraran segur aquesta nova etapa.